Iván F. Mula

Després d’explorar el racisme que existeix a la nostra vida més quotidiana, malgrat que, sovint, no ho vulguem veure amb Negrata de merda, la dramaturga i directora Denise Duncan fa un pas endavant en la seva carrera amb aquesta nova proposta. El combat del segle suposa tot un creixement artístic per la creadora per diversos motius: el muntatge és molt més gran i ambiciós, la trama que explica és més intricada i, a més, es basa en un personatge real, cosa que sempre suma complexitat al projecte. Afortunadament, Duncan surt molt ben parada del repte, aconseguint un espectacle que llueix i que, amb els seus recursos escènics, ens transporta ràpidament a l’època històrica i col·loca amb audàcia tots els temes […]

La influència del teatre argentí en el teatre català i les diverses produccions que directors i dramaturgs portenys han realitzat als nostres escenaris en els darrers 20 anys sembla tan òbvia, a aquestes alçades, que continuar insistint en mencionar-la resulta, en certa manera, redundant. En qualsevol cas, com que la relació catalanoargentina és encara fructífera i segueix aportant noves i interessants personalitats, segueix també sent una obligació destacar-ho i celebrar-ho. Després de les magnífiques El loco y la camisa i El declive, el creador Nelson Valente ha estat una de les últimes figures a cridar la nostra atenció, amb el seu estil mordaç i, en certa forma, hereu de les obsessions de l’obra de Daulte o Tolcachir per citar els […]

El bon estat de salut d’un gènere, moltes vegades, es pot mesurar observant la gran diversitat de propostes temàtiques, formats i registres que neixen sota el paraigua de les seves convencions. L’existència mateixa d’un espectacle com Pegados indica que, fins i tot, de la premissa més boja, absurda i aleatòria es pot crear un musical i això és un molt bon senyal. Tot i tenir en compte la precarietat actual del sector i que estem parlant de l’adaptació d’una peça que ja es va fer fa 10 anys a Barcelona, resulta innegable que, a escala mundial, hem viscut una dècada de glòria pel teatre musical. D’aquest revival en concret, podem dir que manté les qualitats del seu material original. Es […]

Per tal de seguir construint el camí comú i necessari en termes de paritat i igualtat real en el món del teatre, probablement, l’objectiu principal hauria de ser el de donar a les dones autores, directores i creadores l’espai que mereixen. Això que, en certa manera, pot sonar a obvietat, continua sent encara un repte. En aquest sentit, ens hem de sentir orgullosos que figures com Bàrbara Mestanza estiguin aterrant, ja des de fa un temps, amb el corresponent soroll que provoquen, i començant a trencar sostres de vidre, barreres invisibles i tabús. Després de demostrar la seva fortalesa i personalitat escènica amb espectacles com La mujer más fea del mundo o Pocahontas, aquesta enriquidora veu dissident ha fet, en […]

Tot i que, durant tots aquests anys ha escrit algun altre projecte teatral i televisiu, aquesta nova obra de Marc Crehuet arriba, malgrat el temps que ha passat, sota l’allargada ombra de l’èxit del seu debut amb El rei borni. L’autor i director n’és tan conscient d’això que, de forma intel·ligent, en lloc d’intentar defugir aquesta circumstància, ha decidit abraçar-la fent un divertit exercici d’autoficció on, de pas, s’allibera també d’alguns fantasmes familiars. D’aquesta manera, ‘La morta’ de Pompeu Creuhet és la interconnexió de tres històries: l’obra real que va escriure el besavi de Marc Creuhet (estrenada a principis del segle XX i que va ser el seu únic triomf), els conflictes personals i artístics d’aquest avantpassat i la crisi […]