Iván F. Mula

El suïcidi sempre és un tema delicat. A vegades s’aborda de manera tràgica, altres melodramàtica i, en el millor dels casos, des d’una òptica més reflexiva que lacrimògena. En qualsevol cas, es tracta d’una problemàtica molt preocupant de la qual, sigui com sigui, és necessari parlar-ne. D’entrada, La malaltia opta per un plantejament interessant: barrejar el teatre documental, nodrit de dades, estudis i reflexions actuals, amb càpsules de La malaltia de la joventut i altres peces audiovisuals connectades amb la història. Realment, l’obra de Ferdinand Bruckner exposa una realitat (principis del segle XX) que té moltes connexions amb la dels joves contemporanis: la depressió, l’amor romàntic, el capitalisme o la desafecció que els avocarà a la mort prematura o el feixisme. […]

El fet que una novel·la catalana de gran èxit i àmplia popularitat hagi estat adaptada al teatre després de poc menys de dos anys de la seva publicació és un dels pocs símptomes de bona salut d’una indústria que, ara mateix, no passa pel seu millor moment. Cal aplaudir, per tant, la iniciativa i l’audàcia de La Perla 29 que, en temps rècord, torna a demostrar que, sovint, és només una qüestió de voluntat i de visió, ja que talent, al teatre català, ja sabem que no ens falta. Sense haver llegit el text original, es pot dir que la dramatúrgia de Clàudia Cedó sembla ser una bona translació escènica, en el sentit que la història funciona dramàticament sense renunciar […]

El més interessant de la dramatúrgia catalana dels darrers vint anys són totes les barreres que s’han anat trencant i els reptes que s’han assumit tant en l’àmbit temàtic com en el formal. Des d’aquest punt de vista, té molt de sentit que, en l’escriptura d’Angle mort, hagin col·laborat Roc Esquius i Sergi Belbel, dues generacions diferents d’autors que ja havien explorat anteriorment la barreja de gèneres (thriller, comèdia i ciència-ficció) i el món de les oficines (Likes i Després de la pluja, respectivament). A jutjar pel resultat, sembla que, després de Sàpiens, l’entesa dels dos creadors ha anat en augment. L’artefacte que proposen amb aquest text és una flamant i enrevessada maquinària narrativa que aconsegueix encaixar les seves peces […]

Sempre s’agraeix que un teatre privat aposti per una obra incòmoda, especialment, quan es tracta d’un text que, dues dècades després de la seva estrena original, malgrat no haver envellit malament, avui s’ha d’enfrontar a un clima de correcció política que tolera poc l’ambigüitat. La cabra, o Qui és Sylvia? és una història escrita per un geni trapella (Edward Albee) que busca dinamitar principis que mai ens hem qüestionat, remoure els nostres límits morals i plantejar-nos dubtes escandalosament imprevistos. Amb aparença de comèdia negra, la peça amaga, en realitat, un drama truculent capaç de remoure les entranyes de l’espectador més fred. El seu director, Iván Morales, aposta, de fet, per la interpel·lació directa al públic i, des de la força […]

Poques companyies debutants han irromput en el panorama de forma tan memorable com ho va fer José y sus hermanas la tardor de 2017. Mentre els teatres es buidaven d’un públic que preferia omplir els carrers en aquell clima semirevolucionari posterior a l’1-O, aquest grup de joves van protagonitzar potser l’únic espectacle que va exhaurir entrades aquells dies. La clau, més enllà del seu talent genuí, va ser que Los bancos regalan sandwicheras y chorizos parlava en el to reivindicatiu que la ciutadania demandava i dels assumptes pendents que, semblava, ens havien avocat a la situació que estàvem vivint: l’herència del franquisme. És curiós que ara, amb el seu tercer muntatge, per una malaurada casualitat, el moment social els hagi […]