Eirene Ramos

Quan vaig llegir la novel·la de Cristina Morales, Lectura Fàcil, que la tenia molt pendent i l’arribada de l’adaptació al teatre em va servir com a excusa per a clavar-li les dents, vaig pensar, ‘wow… A veure com nassos s’adapta això a teatre sense que perdi la potència del text’, doncs l’Alberto San Juan ho ha aconseguit. La versió teatral del premiat text és molt fidel al llibre, i sap retratar l’essència dels personatges i dels missatges principals de la Morales a l’escena. L’obra és, tal com el llibre, a l’una impactant, reflexiva, humorística i ens fa veure amb uns ulls molt diferents què significa tenir una discapacitat i fins a quin punt les persones amb alguna mena de condició […]

Amb altes expectatives pels comentaris que he anat llegint, vaig anar a veure el darrer espectacle de Dagoll Dagom, i en poques paraules: les supera amb escreix. L’Alegria que passa és un musical dels que feia temps no es veien a la cartellera de Barcelona. Dels que fa uns anys gaudíem de mínim un parell a l’any, i que posen el talent català molt amunt, quant a qualitat, dins dels espectacles de la indústria del teatre musical de format mitjà. Amb una execució tècnica perfecta, l’elenc, que tan aviat balla, canta com toca un instrument, es desenvolupa amb facilitat i naturalitat entre les coreografies, marca d’Ariadna Peya, que ens fan endinsar-nos al poble gris i sentir la seva apatia, tristesa, […]

Amb Els Ocells, la guardonada companyia La Calòrica, una vegada més, es posa a l’alçada del que ve exhibint i creant any rere any; al meu parer, es superen amb cada creació. L’humor a Els Ocells és sense embuts, descarat, satíric fins a la medul·la i amb un to intel·ligent i retorçat amb el qual cal tenir els ulls (i la ment) ben oberts, per tal de no perdre’s els petits i subtils detalls. Riuen de tot: des del més sistèmic (política, democràcia, justícia, església…), fins al més mundà (l’escena familiar, una delícia). Esment especial també mereix la gran adaptació humana dels personatges aviaris i el vestuari de cada ocell. El desplegament sobre l’escenari dels quatre actors i actriu Xavi Francés,  Aitor […]

SAFO es pot descriure en poques paraules: força, sororitat i poètica. La proposta és d’aquestes que t’emboliquen des del minut zero: tant punt entres al teatre et dona la benvinguda una majestuosa escenografia, que és un presagi del que veuràs: Un marc en el qual es van desenvolupant escenes com a quadres pictòrics, com a cançons a un concert, com a capítols d’una vida, com els versos d’un poema de Safo. El que ocorre damunt d’aquest escenari és brutal. L’equip crea una proposta molt plàstica, a la qual acompanya la música, les cançons i la dansa, i que recrea, reinventa, dona vida a aquest personatge històric del qual poc s’ha escrit i molt s’ha inventat. Elles, les creadores de la proposta […]

Muerte de un viajante és un text clàssic, dels anys 40, que està sorprenentment vigent. Em fascina al mateix temps que m’espanta que una cosa escrita fa més de 70 anys es pugui traslladar a la situació present amb tanta facilitat. Suposo que és la màgia dels grans autors, com Arthur Miller. L’obra ens presenta a en Willy Loman, el prototip d’home que busca insaciablement el somni americà, i una vegada i una altra es topa de cara amb la realitat. Una realitat que li empeny a treballar insaciablement fins a l’extenuació per un miserable sou amb el qual poder pagar una hipoteca, una assegurança de vida i electrodomèstics que s’espatllen amb sospitosa facilitat. Però el protagonista viu en una espècie […]