El nou text de Bàrbara Mestanza ens enfronta, com a espectadores, a la realitat complexa que hi ha darrere d’una història d’abús: les seves contradiccions, el relat públic que es construeix, les opinions i, sobretot, les conseqüències que genera en totes les persones implicades, no només en les víctimes. I ho fa a través d’una peça que navega aquesta complexitat amb un ritme vertiginós, on també hi té cabuda l’humor.
Una obra valenta que s’atreveix a mirar el conflicte des de múltiples punts de vista, sense jerarquitzar de manera senzilla qui té la raó o qui ocupa el lloc moralment més còmode. Aquesta decisió és arriscada i profundament interessant, però també exigeix molt al públic. La història avança per capes, salts i tensions que de vegades fan difícil seguir el relat o entendre les inquietuds i necessitats dels diferents personatges. I, tanmateix, aquesta sensació de desajust forma part del mateix discurs: parlar de l’abús des de tots els angles possibles és d’una complexitat enorme i, potser, inevitablement caòtic.
D’altra banda, l’escenografia i el vestuari són un encert: ajuden a construir un univers visual potent, simbòlic i gairebé ritual, que sosté la densitat del text i n’amplifica l’impacte emocional.
Una proposta que, entre tocs d’humor, convida a pensar, a incomodar-se i a assumir que hi ha històries que no es poden explicar sense deixar esquerdes. I aquesta dificultat te l’endús a casa, i es queda present a les teves converses durant uns quants dies. Per això serveix el teatre, oi?