Carme Canet

Cada cop m’agraden més les històries de veritat, les que surten de vides reals. Raphaëlle és una d’aquestes. La companyia La conquesta del Pol sud ja fa temps que roda aquest documental en format teatral. Cuidat al detall, Raphaëlle dona visibilitat a la invisibilitat. I posa damunt l’escenari el dret i la fortalesa de ser cadascú com vulgui ser, com es senti. Tant és el gènere. No cal ser homes o dones, o homes o dones trans, podem ser com vulguem i tothom ho hauria de respectar. Aquesta és Raphaëlle, una dona en cos d’home, que vol mostrar-se com ella vulgui. Ell/ella, home/dona, aquest món binari que s’ha construït per una possible majoria, però … que no estem al costat […]

Saber als 10 anys mirar als ulls dels espectadors, i dir-los i expressar que la vida és com una carpa de circ, on hi transiten somnis, il·lusions, pors, riscos, companys, amics, música…. . I emocionar i emocionar-se explicant la història d’un infant que creix com pot, com sap, com l’ajuden, un infant que arriba a l’adolescència, avui, acompanyat del seu peluix però també del seu mòbil… dos companys de viatge que no interactuen si no és a través d’ell.  A Euphoria he descobert una troupe d’actrius, ballarines i acròbates d’entre 9 i 16 anys, que m’han fet saltar a la pista de les emocions, amb una professionalitat i qualitat artística impressionants. Coreografies impecables i expressives, amb mòbils, sabates de claqué, […]

Vaig aprendre a canviar les marxes d’un cotxe en un 600. Deuria tenir uns 10 o 12 anys. Els meus pares van llogar-ne dos a Mallorca, per poder recórrer l’illa amb uns amics. La meva mare feia poc s’havia cremat la mà i part del braç cuinant, i jo li canviava les marxes. Històries familiars. Ara, amb la cinquantena passada i la meva mare a prop dels 90, les històries familiars són el pa nostre de cada dia. Són allò que expliquem als amics quan fem una cervesa. Ja no parlem de bolquers talla 6 mesos. Però ens preocupem dels nostres pares igual que ho vam fer dels nostres fills. Què mengen, amb què es distreuen, amb qui van. A […]

Arriscar. Arriscar-se a recordar, a estimar o deixar de fer-ho, a acceptar-se o a canviar, arriscar-se a fer feliç als altres o a destruir-los. Arriscar. Arriscar-se a compondre un musical, a escriure un text que parli del risc. Clara Peya i Marc Artigau ho han fet. I ho han fet els actors, els tècnics, els dissenyadors de l’espectacle. El Maldà. Ho han fet per què el seu temps, el nostre, el que hem viscut, el que ens queda, el que recordem i el que n’alterem el seu record, el temps, és valuós. És el que ens ha tocat viure, i pel que nosaltres transitem, alhora que ho fan els altres, també. Els que coneixem i els que no, els que […]

Recuperar els clàssics, i els clàssics catalans és, sens dubte, un deure del teatre nacional de Catalunya. I si un text manté una temàtica universal i tremendament actual i necessària com l’empoderament de la dona, la tria és, sens dubte, encertada. I si el repartiment aposta per grans intèrprets, que no sempre se’ls dona oportunitats per a fer primers papers en grans muntatges, com és sens dubte, el cas de Rosa Boladeras i Xavier Ripoll, aleshores el meu aplaudiment és incondicional. L’Antònia és aquell personatge femení fort, valent, tendre, irònic, còmic de vegades i molt dramàtic en d’altres, i Rosa Boladeras és excel·lent, i en escreix, en tots els registres. No puc dir ni un però d’ella. Ni del Ramon […]