De dol: Hamlet i Ofèlia conviuen a l’escenari i a la vida

De dol
25/10/2020

Els nostres fantasmes arriben de nit, sovint. De nit i dormint. De nit i somiant. I els nostres fantasmes ens recorden el dol que ens cal fer dels nostres traumes. El dol.

Queralt Riera ens acompanya en el nostre dol. Queralt Riera ens proposa romandre en el dol. Estar de dol.

He vist una part de la proposta dramatúrgica de Queralt Riera. En dies alterns  Carles Goñi i Muguet Franc es posen en la pell dels personatges creats a l’ombra de Hamlet i d’Ofèlia. Però l’ombra, les ombres són unes altres. Les ombres planen no només entre les cintes daurades de l’escenari. Les ombres planen en l’inconscient dels espectadors, en el subconscient dels espectadors. Inconsciència , consciència. Potser somniar. Jo vaig veure el Carles, el Hamlet, la Queralt o jo. Jo vaig experimentar un seguit de tocs fragmentats que rebia disparats al meu jo interior. El Carles va anar deambulant entre records i vivències, entre presents i somnis, la relació paterno filial del seu personatge, que es posa de costat amb la de l’espectador, o amb la d’algun conegut o amic de l’espectador, o amb la merda de relacions tòxiques que tantes vegades se’ns acosten com fantasmes en somnis, com companys en hores de treball, com familiars un diumenge al migdia. I aleshores voldríem dormir, oblidar, esborrar records. Tornar a la nostra felicitat construïda poc a poc, a moments viscuts amb els que ens estimen, o amb moments viscuts sols. Queralt Riera tria el llenguatge paraula a paraula, el tria amb la cura de qui l’estima, i amb ell teixeix poesia escènica. Un llenguatge dit pel Carles (el dia que jo el vaig veure) amb la mateixa delicadesa i cruesa de qui el diu ben dit, de qui el sent ben endins. Un exercici que a mi m’ha dit que el perdó existeix, que qui s’equivoca de vegades ho fa amb amor. No sempre, però de vegades sí. I qui rep ofenses no sap ben bé si són per amor, o per abús.

El temps ens passa al llarg de la vida, per bé o per mal. I a mi l’estona a la sala Àtrium m’ha passat, per bé o per mal, intentant entendre, intentant entendre’m. I agraeixo que sigui aiixí. Agraeixo la proposta que m’exigeix a ser un espectador qkue es pregunta, i que al llarg d’una hora no troba la resposta. Però que al cap d’un dia, de dos, d’una setmana o de dos, el meu estat d’ànim s’adorm en el dol de qui ha hagut de trencar vincles en alguna ocasió, i no ha guarit la ferida. La vida i la mort, el són i la vetlla, Hamlet i Ofèlia conviuen a l’escenari i a la vida.

 

Carme Canet i Capeta

Periodista Cultural

Companyia de teatre i altres cultures

← Tornar a De dol