L'última cinta de Krapp: Enregistrar la vida per no oblidar la vida.

L’última cinta de Krapp
30/09/2020

Tres vides conflueixen a Dau al sec per portar a escena el monòleg de Samuel Beckett. Tres vides dedicades al teatre, a la lluita i al treball escènic.

Samuel Beckett va escriure aquest text per un actor, Patrick Magee.

Boris Rotenstein la va dirigir a la URSS, quan Beckett estava prohibit, als 22 anys.

Sergi Mateu, amb 18 anys, la presentava de final de carrera a l’Institut del teatre.

El teatre té aquestes coses. Els projectes, les persones, les històries es troben, de vegades sense buscar-les. Així doncs, l’última cinta de Krapp, és per els seus protagonistes, d’una banda i l’altra de l’escenari, la primera cinta de les seves vides. O en tot cas, alguna cinta de les seves vides. L’escolten amb la saviesa de qui ha viscut, de qui ha crescut fent teatre, de qui ha patit i gaudit fent teatre. L’última cinta de Krapp és la vida. Aquella vida que de vegades reconeixem i de vegades no. Una vida amb èxits, per alguns, amb fracassos per a Krapp. Krapp és algú real assegut a la taula d’algú, menjant plàtans com algú i “menjant-se el tarro” com tants.

En un moment molt a l’inici de l’obra Krapp diu que torna amb ell, i aquesta obra és aquest retorn a la direcció i la interpretació del Krapp, de Mateu i de Rotenstein. Tornar. Tornar on no es pot tornar. Però tornar de totes maneres. Tornar a l’escenari. Tornar al personatge. Tornar a ser qui modela un text, un home, una història.

Dau al sec sempre aposta, per la joventut i per l’experiència. Per la contemporaneïtat i pels clàssics. Aposta per noms coneguts i per noms per conèixer. I la seva aposta és un bàlsam pels qui el teatre ens fa viure més enllà de la vida.

L’última cinta de Krapp, és creences, vida, foscor, felicitat possible i impossible. És silenci. És reflexió. Sobre la vida i sobre la mort.

Carme Canet i Capeta

Periodista Cultural

Companyia de teatre i altres cultures

 

← Tornar a L'última cinta de Krapp