Els somnàmbuls: No ens odiem a nosaltres, odiem allò que ens passa.

Els somnàmbuls
17/09/2020

Mai ho tenim tot. Volem el que no tenim. Ho desitgem. I quan ho tenim, ja no ho tornem a desitjar … o sí.

La vida se’ns mostra i se’ns oculta i hi ha qui en gaudeix, qui s’hi conforma i qui no. És cert que en el dia a dia l’avorriment avança. I hi ha qui el veu a venir, i fuig. Fugir. Fugir i intentar oblidar, fugir i seguir estimant. Gestionar les emocions és difícil a totes les edats. Dir t’estimo o l’he cagat també.

Als somnàmbuls de Llàzter Garcia el triangle amorós és rodo. Però d’una rodonesa que té arestes, que té alts i baixos, que té porcions d’amor, d’odi i d’incertesa. La felicitat i el dolor volten en un text que construeix l’autor flashbacks amunt i avall. El món de tres joves insegurs i immadurs. Vull destacar les tres interpretacions, el David, el Genís i la Laura son actors i personatges. El tècnic de so, també. La veritat i la ficció enganyen també en les nostres vides. La comèdia de Llàtzer Garcia és d’embolics, i embolica que fa fort. I va fort. La generositat interpretativa dels actors és immensa. Hi deixen la pell, la suor i les llàgrimes. I riuen sincerament. I passen de l’amor a l’odi, del festeig a l’enuig. Els surt la vida com un singlot. Un singlot que només es passa amb un bon ensurt. Per què per ells la vida és un ensurt rere un altre. Però és una vida viscuda, ballada, cantada, i sovint descontrolada.

Un muntatge que se’t planta al davant per recordar aquells temps que després d’estimar, volies seguir estimant, bojament, necessàriament, intensament. Bogeria i intensitat per anar deambulant desperts … o adormits.

 

Carme Canet i Capeta

Companyia de teatre i altres cultures

← Tornar a Els somnàmbuls