Carme Canet

Recuperar els clàssics, i els clàssics catalans és, sens dubte, un deure del teatre nacional de Catalunya. I si un text manté una temàtica universal i tremendament actual i necessària com l’empoderament de la dona, la tria és, sens dubte, encertada. I si el repartiment aposta per grans intèrprets, que no sempre se’ls dona oportunitats per a fer primers papers en grans muntatges, com és sens dubte, el cas de Rosa Boladeras i Xavier Ripoll, aleshores el meu aplaudiment és incondicional. L’Antònia és aquell personatge femení fort, valent, tendre, irònic, còmic de vegades i molt dramàtic en d’altres, i Rosa Boladeras és excel·lent, i en escreix, en tots els registres. No puc dir ni un però d’ella. Ni del Ramon […]

Som una secta els bojos pels musicals, i jo en pertanyo. Motiu més que suficient per gaudir com una ‘berra’ de l’espectacle que celebra els 20 anys d’actor de Joan Vázquez. Però s’hi afegeix que en Joan despulla, aquest cop, l’ànima, i entre humor,  i anar-les fotent, fa riure, somriure i al·lucinar amb la selecció de temes. Anar repassant la seva trajectòria artística des que va fer de coro al primer Rent, passant pel musical més petit, Hair, Mamma mia, on hi ha actuat, i altres temes preciosos com el del musical Once o l’al·leluia de Leonard Cohen que va interpretar amb la Beth Rodergas, acompanyats de la guitarra del gran Marc Sambola. A banda d’ells dos, els altres cameos […]

MATEIX DIA, MATEIXA HORA, MATEIX LLOC: Què fas tu per canviar el món? Aquesta és la pregunta, les múltiples respostes i les accions que de forma honesta, delicada i visual ofereix aquest espectacle, impulsat per Lali Alvarez i la seva companyia Hui Basa. Dedicar hores i estímuls, permetre que joves i grans es trobin, sense pressió, i parlin, i intercanviïn pors i certeses, vivències i desitjos són els ingredients d’aquest deliciós espectacle. Una de les joves avança en una de les projeccions, que l’art és un factor clau com a motor de canvi per construir un futur millor. I ells són matèria primera i resultat d’aquest art escènic. El treball corporal, tot i estar conduït per actors professionals, dona veu […]

M’hauria agradat veure’n més. I no per que la interpretació de Vicky Peña no fos fantàstica. Però sí per què la història, escrita per Tony Kushner, autor també d’Àngels a Amèrica, té altres dimensions, altres punts de vista, i sobretot altres fragments d’aquesta història. Hi ha pinzellades que han fet quedar-me donant-hi voltes. M’ha tocat endins el pensar en la culpa individual sobre allò que ens sembla col·lectiu. Sortir de nosaltres mateixos per conèixer, per comprendre els altres, les seves vides, les seves ideologies ens fa tornar a nosaltres, a casa nostra, diferents. Kushner, llegit per Mario Gas i interpretat per Vicky Peña travessa fronteres corporals i geogràfiques. I esquitxa de cruesa i de màgia, de fe i incredulitat, d’esperança […]

Mentre esperem que comenci comencen a passar coses. No us les explico. Comença. En Pau Roca ens explica la seva vivència. Bé, la del personatge. Però també es diu Pau. O és que realitat i ficció, quan la interpretació és de veritat, conflueixen, es dissolen? No és la seva vivència, però ell fa que ens l’anem creiem a mida que avança l’obra. Com poques, aquesta és una obra d’espectadors actius, atents, entregats. Com l’actor, com en Pau. Un constant mirar tothom, i quan dic tothom, és tothom, als ulls. Als ulls o fins i tot més endins. En Pau entra i surt de la història, per conversar amb nosaltres, per fer-nos partíceps de la percepció de la seva infància, de […]