Carles Armengol Gili

Rigoletto és una de les peces més clàssiques i representades del repertori operístic. Només en el Liceu s’ha vist 375 vegades, convertint-se en la segona obra més representada en la història del teatre. La última versió va ser en el 2005, un muntatge igual de minimalista que el que ara ens ocupa però sense la seva grandesa visual i conceptual. I és que Monique Wagemakers (directora d’escena) i Micahel Levine (escenògraf) parteixen d’una gran tarima mòbil i lluminosa que va configurant els diferents escenaris, sense pràcticament atrezzo però amb un vestuari ric, ambiciós i molt expressiu de l’oscaritzada Sandy Powell. Tot plegat té un estil que podria ser catalogat tant de renaixentista com de futurista. El disseny d’il·luminació de Reinier Tweebeeke, […]

Una tarima minúscula enmig d’un escenari buit. Això és tot amb el que compta Sergi López a l’hora de pujar a escena, i el cert és que un cop acabat l’espectacle t’adones que no li fa falta res més. L’actor porta 12 anys defensant aquest monòleg escrit a quatre mans amb Jorge Picó, però això no resta mèrits a una actuació superlativa que exigeix donar el màxim a cada nova funció. L’energia i la tècnica de López -no s’ha d’oblidar que tant ell com Picó van estudiar a l’École Jacques Lecoq de Paris- són fonamentals en aquest espectacle i ho impregnen tot de dalt a baix, tot i que no seria just oblidar-se de la magnífica idea que hi ha al darrera […]

El dramaturg anglès Noël Coward va estrenar Vides privades l’any 1930, i des d’aquell precís moment el text es va convertir en un dels principals referents de l’alta comèdia britànica. L’obra ha tingut incomptables versions, i per elles hi ha desfilat un bon nombre d’estrelles del teatre o el cinema anglosaxó del moment: Gertrude Lawrence, Laurence Olivier, Tallulah Bankhead, Maggie Smith, John Gielgud, Richard Burton, Elizabeth Taylor, Joan Collins, etc. Tot i que ara pot semblar un text superat i un pèl passat de moda, el seu mèrit encara és el de reflectir com pocs la batalla entre sexes i la sofisticació d’uns diàlegs i unes situacions d’una època molt concreta. Segons sembla, La Brutal tenia molt clar que calia […]

La tercera edició del Cicle Escenes, que pretén unir música i arts escèniques a L’Auditori, ha donat aquest cop la oportunitat a Joan Català i Roser Tutusaus, dos especialistes en acrobàcia i dansa contemporània que fins ara només havien estrenat espectacles de carrer. La seva experiència en el treball físic i el moviment s’ha unit amb la dels percussionistes de Frames Percussion, donant com a resultat un experiment que denota sensibilitat i ganes de trobar estímuls i relacions entre les dues expressions artístiques. De fet, crec que aquest cop s’han acomplert perfectament els objectius del cicle… cosa que no sempre passa. Quan s’entra a la sala, un munt de peces de ferro, xapes, tubs i estris de feina ens esperen adormits […]

Aquest no és un Ibsen qualsevol. Es tracta d’un text poc representat a casa nostra, que navega entre el realisme i el simbolisme que va imperar en la tercera etapa de l’autor. És cert que hi ha moments -sobretot, cap al final- en que el debat o la tesi s’imposen a l’argument. També és cert que el personatge principal és excessivament abstracte, amb un punt de messiànic, però sigui com sigui el text és bellíssim i demostra que el dramaturg noruec sabia perfectament com explicar històries i com implicar-nos en elles. Un dels principals mèrits de Manrique en aquest muntatge, que ja és des d’ara un referent per a futures versions de l’obra, és que sap molt bé com crear un […]