Berta Cotrina Domingo

L’art sempre és un mirall de la realitat, i últimament podem veure com el feixisme també arriba dalt dels escenaris. Un dels pocs llocs on es reviu per criticar-lo i no per oprimir. Christiane Jatahy agafa la realitat brasilera, per retratar allò que està succeint a tot el món. La premissa és senzilla: com podem perpetuar el feixisme sense ser-ne conscients, com ens transformem en l’enemic. Un diàleg unidireccional entre els actors i el públic, un debat d’allò més quotidià, d’entre bambolines gairebé; que trobem retratat a través de l’escenografia: un bloc de pisos comunitari, que va canviant constantment d’espai. Una proposta d’escenografia i moviment que recorda a DogVille, el film que la directora agafa de referència. Jatahy juga amb […]

Romeo Castellucci recluta una trentena d’homes per formar part del nou elenc de l’espectacle, Bros. Un dia abans de l’estrena es reuneixen i només reben aquestes indicacions: “No penseu, només obeïu”. El gran reconeixement de Castellucci i el fet de pujar dalt d’un escenari, fa que tots ells acceptin amb el cap sense qüestionar-se res. Dins la funció ens trobem tots tancats al calabós, i de tant en tant, es deixen entreveure les llanternes d’aquells que ens vigilen. El soroll és insuportable, el profeta és condemnat, i només queda l’ordre i la llei. La trentena de policies es mou dalt de l’escenari segons les ordres d’un auricular. Torturen i son torturats. Ningú tremola a l’aixecar una pistola i apuntar al […]

Després de passar pel Teatre Lliure It don’t worry me arriba al TNT, una performance que es qüestiona la necessitat que el públic té per anar a veure teatre. Quin sentit té veure els moviments en cercle que fan Bertrand Lesca i Albert Pérez a l’escenari? Dos performances que busquen de manera irònica la justificació, la necessitat de ser aprovats pels espectadors. Una debat entre els límits del políticament correcte i l’art; és el teatre un espai sincer? El motor de l’espectacle és la tabula rasa i com decidim omplir-la. Un espectacle de “dansa”;), que és comentat i qüestionat pels mateixos actors en escena. Una dessincronització entre el cos i la veu que carrega d’humor l’atmosfera. En cap moment les […]

Acceptem massa coses. Acceptem massa coses. La dansa de l’ostentositat. La dansa de la religió. La dansa del masclisme. Un joc psicològic ple de nivells. Difícil de comprendre, i sempre sola a l’afrontar-ho. Mart Aran posa en escena totes violències d’un maltractament. Els cops invisibles són els que més mal fan. Un diàleg que enmig de la lletjor d’una societat masclista hi troba la poètica, la ironia i la comèdia. Totes les morts, totes les víctimes, totes les verges Maries. Som figures de fusta i or, però som figures. Silenci. Quina verga et tocarà ser? Si vols La segona eva et fa una bona desfilada de les mil possibilitats. Una obra que no busca respostes, sinó exposa, dóna veu a […]

Som i serem sempre bruixes; dolentes als ulls dels homes, sabies a la mirada de les dones. This is not here. Re-imagine Yoko Ono rebutja com el patriarcat ha imposat la seva versió dels fets, i reescriu la història. This is not here és una biografia necessària, i al mateix temps una exposició de l’obra de l’artista, Yoko Ono no es pot explicar sense el seu art. Sònia i Albert Martí es veuen en cor d’interpretar la famosa parella, entendre la fama, la necessitat de crear, aquells anhels de buscar la Pau; i ho fan amb una gran naturalitat. Sònia Masuda experimenta un rebuig a la seva vida laboral que a poc a poc l’apropa a la vida de Yoko, […]