Xavi Pijoan

La vida i res més… que no és poc, és el que ens ofereix Ovelles. L’època daurada del cinema clàssic es caracteritzava per donar la impressió que la càmera no existia, amagar l’artifici i crear la sensació de realitat. Aquesta ha estat la opció d’Alonso i Marfà a l’hora d’escollir el to de la posada en escena. Som en temps de convivència entre allò que sembla que anomenarem definitivament “teatre teatralitzat” i aquest teatre naturalista, l’aposta dels directors d’Ovelles reeixeix i de quina manera. La construcció dels diàlegs i dels silencis, de les pauses, dels gestos… són una feina d’orfebreria de posada en escena, de direcció d’actors i, per suposat, d’escriptura d’un text que funciona com un rellotge suís. Als […]

Ja gairebé tothom ho ha dit gairebé tot de Fairfly, o tot potser, per tant, no puc fer més que repetri-me. En qualsevol cas, em ve de gust destacar l’aposta de Yago per la teatralitat del teatre, pel teatre que confia en sí mateix, en els seus actors i en el seu text. No hi ha canvis de vestuari, ni canvis de l’escenografia, ni en la caracterització dels personatges, només canvia l’actitud, i els diàlegs ens donen la informació que necessitem com a espectadors per a entendre on som en cada cas. També em ve de gust felicitar La Calòrica per la crítica a la modernor de pa sucat amb oli, d’apriorismes i de models guais assumits perquè sí, perquè […]

Aquests dies a La Badabadoc podem assistir en directe a la constatació que la mirada de l’actor és capaç de crear personatges: la mirada i el gest, una miniatura, el dibuix que forma a terra la llum d’una llanterna… poden ser personatges o decorats. Qui els crea és la mirada de l’actor. De cop i volta, ens adonem que no necessitem res més, en tenim prou que Albert Requena hagi decidit que els personatges hi són per a decidir-ho també nosaltres. L’assassí imprevist és una feina acuradíssima del gest i de la mirada, del cos com a eina per a comunicar i explicar-se un mateix amb certa profunditat. La posada en escena de Montse Bonet sap allunyar-se de la mera […]

Els grans muntatges de Qui té por de Virginia Woolf? han tingut sovint en comú que han entès que la desmesura del text havia de ser mitigada (no domesticada) per un bon ús del tempo en la posada en escena. La batalla campal que va escriure Edward Albee no pot convertir-se en una proposta sobrepassada també a l’escenari. A Masticar hielo, el que ens trobem és una direcció d’actors bruta, que ho deixa tot a la intensitat del desaforament dels diàlegs. Acaba assemblant-se més a una tertúlia televisiva que a una història explicada amb el rigor suficient per a entendre que la profunditat del que està passant va més enllà de les conseqüències d’una simple borratxera. La versió lliure que […]

Jordi Prat i Coll és partidari de l’artifici, de la teatralitat del teatre, de no amagar-la en nom del naturalisme i de la mímesi que, sovint, ofega la poesia. Els tres protagonistes de Requiem for Evita (a mi em va tocar l’Ivan Labanda, que es torna amb l’Anna Moliner) deixen al descobert, des d’abans de començar, la convenció, el joc al que se’ns proposa jugar. Desapareix la quarta paret i els espectadors ens convertim en assistents a la missa en honor d’Eva Duarte Perón, personatge amb el qui repeteix el director, després d’haver dut a escena Eva Perón, de Copi, i que, de fet, serveix per fogacitar totes les deïficacions antigues i modernes que fabriquem contínuament per necessitat de sustentació […]