Xavi Pijoan

El texto de Alberto Conejero está recubierta por una capa espesísima (en el mejor sentido) de thriller que concentra en sí misma lo bueno y lo menos bueno de la propuesta. El armazón es inquebrantable e incluye todos los elementos de género que apuntalan aún más, si cabe, la estructura de Todas las noches…: fantasma, misterio, femme fatal… El mayor interés recae, sin embargo, en la tensión que sobrevuela la representación entre el silencio que ha escogido Samuel como modo de vida, y la obligación de romperlo que irrumpe en un momento dado. La emoción surge en los instantes en que ese silencio empieza a resquebrajarse y las palabras hacen su aparición. El equilibrio entre el peso de la trama […]

Lara Díez Quintanilla ho ha tornat a fer. Si ja ens va enlluernar Herència abandonada, al Tantarantana, fa pocs mesos, ara a La Gleva hi podem veure un espectacle sobre aquesta broma pesada que anomenem vida, sobre com omplir el temps d’espera entre el naixement i la mort, o més ben dit, sobre si és possible o no omplir-lo. És un text sobre l’espera, sobre l’estupefacció amb què assumim la nostra existència. Marta Aran aposta per una posada en escena vigorosa en què l’audiovisual permet el joc dimensional. Ja fa temps que el teatre, la ficció, de fet, parla sempre de la possibilitat de fer teatre, de narrar. Potser és el teatre allò que pot omplir el buit. Autora i […]

Atenció! Orsini ha petat el/al TNC. El surrealisme s’ha citat amb l’adotzenada cartellera barcelonina per a desafiar els codis preestablerts que tan segurs fan sentir-nos gairebé sempre. Aleix Aguilà ha obert un forat, com aquells de què parlava Breton, que posa en relació elements aparentment distants, conceptualment i en el temps. La realitat entesa com a criptograma que cal desxifrar mitjançant claus que només podrem trobar en les interseccions, en l’allò difús. Aquest túnel en el temps, o vés a saber en quina altra dimensió, és una atmosfera onírica, de fet, sembla que els figurants del Guillem Tell que es representava al Liceu el 1893, somiïn el 2 d’octubre de 2017. Potser afinaríem més si parléssim de premonició: els protagonistes […]

Excalibur… és el primer dels quatre espectacles de què consta la cinquena edició del Cicle DespertaLab, que organitzen la Sala Atrium i la Nau Ivanow. Cal celebrar que algú a Barcelona aposti i doni recer a propostes de creació que acostumen a treballar als marges, més enllà dels cànons i dels teatres més concorreguts. Hermanos Picohueso vertebra el seu espectacle a partir de recursos audiovisuals (a la manera d’Agrupación Señor Serrano), titelles, ninots i maquetes que els permeten conjugar amb perícia ficció i documental amb la intenció d’escodrinyar les circumstàncies en què el poder ha desplegat unes mesures concretes i no unes altres a l’hora d’abordar crisis modernes com la grip aviar, l’ebola, les vaques boges, l’Anthrax… Dolly (l’ovella clonada) […]

Posar en dubte versions oficials que han volgut construir un discurs unívoc al voltant de la craeció de la nova Barcelona, aquella que a finals de segle es va obrir al mar i va dir HOLA! al món és un dels propòsits de la Cia. El Martell amb Atlàntida 92 (Un espectacle que fa aigües). El poder, no només el polític, acota els marges de discussió de manera subtil però fèrrea, i El Martell decideix explorar quines possibilitats té el teatre per a desfer el relat interessat i desentranyar els entramats i el que amaguen. Allò que avui dia anomenem les clavagueres de l’estat. Laia Alsina Ferrer tria tres elements sacrosants i paradigmàtics de la refundació de la Catalunya moderna […]