Trinitat Gilbert Martínez

El món es divideix entre els que els encanta els musicals i els que els no els suporten. És un gènere que crea extrems; si més no, és la meva experiència. I ho he tornat a comprovar amb el musical anglès que ha arribat per primera vegada a Barcelona: “The Rocky Horror Show”. El públic era tan entusiasta, que n’hi havia que hi anaven a veure el musical vestits o disfressats com els mateixos actors, que no surten a l’escenari amb robes discretes. Les cançons també feien aixecar de les cadires el públic, que taral·lejava, cantava i cridava a estones les lletres de la cançó. El musical anglès, és clar, és ben conegut i estimat, i per això l’entusiasme desfermat […]

Podríem conjecturar una hipòtesi per saber si l’obra de teatre que hem vist ens ha agradat o no: si hi voldríem tornar una segona vegada. A “Hamlet 0.1” hi voldria tornar una segona i una tercera si pogués. I segur que cada cop pensaria el mateix que vaig pensar just quan va acabar: quina gran funció! Dit això, comencem. Els apassionats de l’obra de William Shakespeare (en som milers, oi?) ens dirigim sempre als teatres on es representa una obra de l’autor anglès del qual encara avui se sap ben poca cosa. A casa nostra, les representacions de “Hamlet” han marcat fites històriques, i de ben segur que molts recordeu l’actor Julio Manrique fent el paper del príncep danès (amb […]

Coherència, revolució i pares són paraules antònimes. Si ets revolucionari i vols canviar el món, pensa que canviaràs d’idea quan tinguis diners a la butxaca gràcies a una bona feina i, més tard, quan siguis pare. Aquesta podria ser una de les grans idees que l’obra “Love, Love, Love” transmet, però és una idea concisa per abraçar una obra que es basa en una parella que es coneix a finals dels anys seixanta a Londres i la veiem evolucionar fins arribar a l’actualitat. El que més em va sacsejar de l’obra: copsar el mal que poden fer uns pares que exigeixen tant a una filla llesta i bona filla quan ells mateixos no van fer mai cas als seus pares. […]

The producers ha arribat amb molt soroll per a res. Un musical embolicat amb lluentons i purpurina que aconsegueix distreure a estones, i moltes d’altres avorreix per gags allargats i sobretot per cançons que duren en excés per la poca lletra que tenen. O potser sí que el soroll servirà per a molt, perquè ha reobert un debat que en una societat amb cultura democràtica no s’hauria ni de tenir: quan tu exposes el teu art, hi ha d’haver sempre opinions argumentades del que observen altres ulls que no són els teus. Si no vols que ningú opini de les expressions artístiques que crees, llavors potser hauries de representar l’obra tal com vol viure un ermità, amb solitud. I, ara, […]

Sally Potter, “The Party”, Belbel i “una de les estrenes més esperades” eren quatre dels motius per anar a veure l’obra que acull el Poliorama fins al 3 de desembre. Quatre motius de pes que no aguanten en l’hora i mitja que dura l’obra. No tots els actors estan en el mateix nivell interpretatiu: n’hi ha que són versemblants, que et creus el que expliquen (Lluís Soler, Àngels Gonyalons, Jordi Díaz, Marta Ribera), també n’hi ha que aconsegueixen fer riure (Biel Duran), però res més salvable per a la resta de personatges, massa plans i estereotipats. De fet, el mateix guió ha pecat històricament de presentar uns personatges plans i amb poca profunditat, però en l’obra de teatre s’amplifiquen els […]