Trinitat Gilbert Martínez

Els Estunmen és l’òpera, amb música en directa, que vint-i-un actors representen per explicar l’assassinat atroç que fa un adolescent en una escola. Només per aquest motiu cal anar a veure l’obra que s’han inventat els actors de prestigi Nao Albet i Marcel Borràs. Escoltareu música en directe, composta pr Fernando Velázquez, que és conegut, entre d’altres, per la banda sonora d’Un monstre em ve a veure), i veureu com de bé s’ho passen els dos actors jugant a fer de nens grans. Hi faran de narradors, vestits com si fossin poetes clàssics, mentre l’Evangelina, la mare de l’assassí, interpretat per Núria Lloansi desplega tot el seu art per explicar el desconcert i la set de venjança contra la societat […]

Tres amics que curiosament tenen noms de tres cuiners multiestrellats del restaurant Disfrutar de Barcelona: Oriol, Mateu i Eduard. Una cuina: on només prepara plats un dels tres. I un conflicte: el cuiner, l’Oriol, demana als seus amics que expressin els seus sentiments, que tinguin un relació més propera i que no esquivin els conflictes, com han fet sempre des que es coneixen, que no han volgut tractar allò que els ha afectat al llarg de la vida. Com que l’Oriol es queda sol davant de les seves peticions, prepararà un plat a cada un dels seus amics, perquè es converteixin en catarsi. Però, ai las!, aquesta catarsi és poc creïble. Cada un dels amics està encasellat en un rol, […]

Ja ho he dit en més d’una ocasió. No hi ha obra del dramaturg William Shakespeare que em perdi quan es representa als nostres escenaris. Així que «Macbeth» del Teatre Lliure era la gran obra esperada de l’any. Un nou Shakespeare representat pel nostre talent, al Teatre Lliure i adaptat i dirigit per Pau Carrió. L’expectativa, alta. Les ganes de deixar-se portar per les emocions fortes que sempre es desprenen de les obres escrites per l’escriptor anglès, també. Però, i prometo que em sap molt greu aquest però, durant les dues hores i deu minuts, gairebé no vaig entendre res del que vaig veure. He trigat a confessar-ho però ho dic i ho subratllo. L’obra té molta bona escenografia, els […]

El món es divideix entre els que els encanta els musicals i els que els no els suporten. És un gènere que crea extrems; si més no, és la meva experiència. I ho he tornat a comprovar amb el musical anglès que ha arribat per primera vegada a Barcelona: “The Rocky Horror Show”. El públic era tan entusiasta, que n’hi havia que hi anaven a veure el musical vestits o disfressats com els mateixos actors, que no surten a l’escenari amb robes discretes. Les cançons també feien aixecar de les cadires el públic, que taral·lejava, cantava i cridava a estones les lletres de la cançó. El musical anglès, és clar, és ben conegut i estimat, i per això l’entusiasme desfermat […]

The producers ha arribat amb molt soroll per a res. Un musical embolicat amb lluentons i purpurina que aconsegueix distreure a estones, i moltes d’altres avorreix per gags allargats i sobretot per cançons que duren en excés per la poca lletra que tenen. O potser sí que el soroll servirà per a molt, perquè ha reobert un debat que en una societat amb cultura democràtica no s’hauria ni de tenir: quan tu exposes el teu art, hi ha d’haver sempre opinions argumentades del que observen altres ulls que no són els teus. Si no vols que ningú opini de les expressions artístiques que crees, llavors potser hauries de representar l’obra tal com vol viure un ermità, amb solitud. I, ara, […]