Ja ho he dit en més d’una ocasió. No hi ha obra del dramaturg William Shakespeare que em perdi quan es representa als nostres escenaris. Així que “Macbeth” del Teatre Lliure era la gran obra esperada de l’any. Un nou Shakespeare representat pel nostre talent, al Teatre Lliure i adaptat i dirigit per Pau Carrió. L’expectativa, alta. Les ganes de deixar-se portar per les emocions fortes que sempre es desprenen de les obres escrites per l’escriptor anglès, també. Però, i prometo que em sap molt greu aquest però, durant les dues hores i deu minuts, gairebé no vaig entendre res del que vaig veure. He trigat a confessar-ho però ho dic i ho subratllo.
L’obra té molta bona escenografia, els tons negres remarquen els sentiments atàvics del poder i l’ambició maquiavèlica, però el que s’hi explica costa d’entendre i de seguir. També cal dir que hi ha elements escenogràfics que no s’entenen, com ara les fileres de llits, que pugen i baixen del sostre gràcies a un bon mecanisme visual. De ben segur que tenen un significat primordial, perquè apareixen en escenes cabdals però hi ha un moment en què la constància els fa perdre l’efecte i, per consegüent, el sentit.
Sobre el guió, és important assenyalar que hi ha alguns moments afortunats, en què el guió és diàfan i està molt ben representat, com quan Lady Macbeth (representat per Laia Marull) vincla l’opinió de Macbeth (Ernest Villegas); quan Macbeth comet el regicidi i, per continuar, la bogeria que li provoca l’acte. Ara bé, cap dels personatges que representa l’obra aconsegueix commoure, cap dels sentiments que els fan estripar vestidures (en sentit metafòric) arriben a l’espectador, que se sent perdut per entendre i lligar el que escolta. Tampoc no hi ajuda l’aparició de les tres monges, que se suposa que són les que fan creure a Macbeth que es convertirà en rei. Opino que tampoc no s’entenen el que diuen ni el sentiment d’ambició que provoca a Macbeht.
Dit això, no està tot perdut. L’obra és una bona excusa per anar a un dels nostres millors teatres, que sempre és bonic de visitar, que està dirigit per un dels nostres millors actors del país, i per copsar les dificultats de portar un Shakespeare a l’escenari (fins i tot quan tens els millors recursos i actors).