Roser Garcia Guasch

Steven Berkoff ens era conegut pels seus treballs en pel·lícules com “La Naranja Mecànica”o “Barry Lindon”, de Stanley Kubrick; “Blow up”, de Antonioni, o “Principiantes” de Julian Temple. També el recordem a “Octopussy” o a “Rambo”i sempre en papers de dolent, el més dolent de tots. Fa uns mesos vaig veure una obra de teatre d’aquest autor: “Decadència” escrita al 1981 i representada i dirigida per ell mateix al Wyndham’s Theatre amb l’actriu Linda Marlowe. Ha estat representada durant tots aquests anys arreu i traduïda a molts idiomes. Dues parelles unides per l’home que és marit d’una i amant de l’altra que expressen una realitat sòcio-política utilitzant un llenguatge desenfadat, groller i escatològic. No em va costar reconèixer a “Com […]

Les impuxibles ens sorprenen dia a dia i amb cada nou espectacle pel seu compromís social i per la innovació en la composició, en la posada en escena i la coreografia. Clara Peya, premi nacional de cultura d’enguany, es despulla davant del públic parlant del seu TOC (trastorn obsessiu compulsiu) amb el que ha arribat a conviure-hi pacíficament. Del TOC de la Clara en parla també la seva germana Ariadna Peya d’una manera commovedora. També es despulla ella perquè li ha fet costat i li ha donat tot el seu suport però també ha sentit el seu espai envaït. Balla aquesta desesperació plena d’amor i respecte creuant la barrera de l’escenari envaint el públic amb la projecció “Perquè ocupes tant […]

Jo no la coneixia. No l’havia sentit ni vist mai representada excepte la coneguda música del ballet que ha corregut per les xarxes i no m’he cansat de mirar. Vaig passar una tarda meravellosa. Les quatre hores en les que s’inclouen els dos entreactes es fan curtes. Com diu Luigi Pirandello “La vida no és veritat, perquè la veritat no existeix. El que cal és recrear la vida i presentar-la com una veritat creïble.” En el cas de la Gioconda, el tema és absolutament cert. La Gioconda representa la veritat del segle XIX, una veritat contra la qual el segle XX i algunes societats occidentals s’hi han revoltat amb força. Em refereixo a l’amor irresistible pel qual es pot matar, […]

Daniel J. Meyer ha escrit i dirigit totes les obres de “Descartable Teatre” i ha estat ajudant de direcció en obres com Molt soroll per a no res i El Petit Príncep, dirigides per Àngel Llàcer. Després del gran èxit d’A.K.A., Meyer recupera un monòleg que porta a escena. Segons diu ell mateix en una entrevista: ”En una nit vaig escriure aquesta història, aleshores en format de monòleg. Inicialment portava per títol una frase de la protagonista: “Jo abans sortia més”. Al donar-li aquesta forma monologada, ell creu que “elimina l’artifici teatral i evita el distanciament amb el públic amb qui pot parlar de tu a tu”. A Abans hi afegeix un altre protagonista, el germà (Marc), que arrodoneix la […]

Les persones que se’n van no ho fan del tot mentre quedi alguna persona que les recordi. I això pensa Pablo Ley que a demés de recordar a la seva mare, Margarita Fancelli Duran, li fa un homenatge en aquesta petita gran obra perquè la seva memòria perduri més enllà d’ell. I ho fa d’una manera molt original, amb els recursos d’una esplèndida actuació i d’un piano que va acompanyant els sentiments d’una nena i d’una adolescent “voyeuse” al llarg d’un quart de segle ple d’horror i de guerra. La interpretació és de Raquel Ferri i la música i piano de Jorge de la Torre. L’original inici comença al final de la vida de la protagonista. Ella va caminant cap […]