Neus Mònico Fernández

Le Vide és el resultat de la col·laboració entre les germanes Les Maybalés, Ester Nadal, Enrique Noviello i Stef Depover. El programa definia aquest muntatge com “l’exploració del concepte del buit fent servir el moviment i el so d’un instrument singular”. Ahir en vaig equivocar en triar aquesta peça. No vaig entendre res del que ens volien transmetre aquestes dues ballarines i companyia. Esperava veure un espectacle de dansa, de house dance, un estil de ball que m’agrada molt. Crec que ningú del públic va entendre res. Va acabar l’espectacle i la gent va reaccionar tard en aplaudir. Uns aplaudiments fluixos com mai havia vist. Bé, tret d’un espectador, que eufòric va vituperar als artistes. Vaig estar temptada de girar-me […]

Un espectacles multidisciplinari? Una performance? Un concert? Una catarsis col·lectiva? Una autografia escenificada? Un diàleg intern? El renéixer d’algú tormentat? Música i teatre. Pel que diu el programa “Viaje al centro de un idiota” és una aproximació a la particular visió íntima i socialment cap a l’abisme de la pèrdua de la identitat, la pèrdua de la raó i la pèrdua de la moral . Personalment no vaig entendre res de res. El públic estava encantat amb l’experiència. Grits d’eufòria i aplaudiment a dojo. Comentaris com “Gràcies mestre per l’experiència”, “Estic recuperant-me del que he viscut”, “Tremendo!!”, “Estic en estat de xoc”, “Hipnòtic, visceral, intens, emotiu, poètic, impressionant!!,… A mi se’m va fer llarguíssim. No sé, potser la meva capacitat […]

Vaig triar aquesta proposta per l’autor de l’obra, l’Ivor Martinic, un jove dramaturg croata que vaig descobrir farà uns tres anys a l’Off de la Villarroel amb l’obra de teatre independent “Mi hijo sólo camina un poco más lento”, de la que en vaig sortir fascinada. https://es.teatrebarcelona.com/recomendacion/mi-hijo-solo-camina-un-poco-mas-lento-neus-monico-fernandez-112628 Malauradament, aquesta vegada no he sortit gaire convençuda de la proposta, experiència, espectacle, obra,… a la que personalment classificaria de work in progress o assaig general d’una obra que s’està gestant. He sortit del teatre sense cap mena de sensació, ni positiva, ni negativa. El que he vist no m’ha transmès res, tot i que haig de dir que el tema era força interessant. “Sería una pena que se marchitaran las plantes” parla […]

Possiblement coneixem més l’Andreu Rifé cantant i actor, que al creador d’espectacles teatrals, tot i que en el 2008 va debutar amb el musical “Terròs!”, al 2010 amb el musical “Roba’m la cartera”, al 2012 “Bufa que fa son” i “Cuarto de libra” (una peça de dansa contemporània i teatre). En “Els porcs també mengen verd” a més a més de ser l’autor del text també n’és el responsable de la direcció. “Els porcs també mengen verd” neix durant el cicle Converses i accions sobre teatre i violència a l’Obrador de filosofia de la Beckett on ell hi va participar. Segons Rifé amb aquesta peça el que ha volgut és investigar sobre la relació que hi ha entre violència, escena […]

Quan vaig triar d’anar a veure aquest espectacle tenia molt clar que no em trobaria amb un musical de gran format, ni unes cares i veus conegudes. La veritat és que, moltes vegades gaudeixo més dels musicals de petit format fets a casa nostra, que de moltes de les grans produccions que ens venen de fora, que sí molt de pressupost i molta inversió en publicitat, però unes veus i interpretacions… en fi, que deixen molt que desitjar. Ahir al Jove Teatre Regina m’esperava, perquè no, descobrir un “Sugar, el musical”, o un “Mares i filles”, o un “Per si no ens tornem a veure”, “Carrie”, “El despertar de la primavera”,… Per què? Dons perquè no estava anunciat com a […]