Neus Mònico Fernández

“T’estimo però no tant” és la versió catalana de Miquel Murga de l’obra de José Luis Alonso de Santos “Pares y Nines” que ha tornat al teatre Gaudí després del seu èxit la temporada passada. Com escenografia un pis de l’eixample de Barcelona. Els protagonistes: en Fede (Josep Linuesa) i en Robert (Ferran Castells), dos amics que comparteixen pis des de que el Robert ha trencat amb la seva parella, la Carmeta, que resulta ser la exdona del Fede, i enmig d’ells la Nines (Mònica Corral), la veïna , una noia bastant més jove que ells, que provocarà un nou conflicte entre els dos homes. Em sap greu fer valoracions baixes, però malauradament “T’estimo però tant” no ha estat el […]

Alguna vegada havia de passar…és la primera vegada que una proposta de La Vilella teatre no ens ha acabat de convèncer al cent per cent. Los que me quieren me llaman Fede. Estiu del 1936, la guerra civil espanyola ha esclatat, les diferencies no son acceptades i Federico Garcia Lorca es diferent. Federico García Lorca va ser poeta, dramaturg, músic, pintor i actor ,que va ser assassinat la matinada del 18 al 19 d’agost de 1936, per la seva condició sexual i per les seves idees polítiques, però tot i que fa 73 anys de la seva mort, la seva figura i la seva obra segueix sent molt recordada i homenatjada. ”Los que me quieren me llaman Fede” és un […]

Com a seguidors fidels de la Sala FlyHard, sempre reservem de seguida les entrades en el mateix moment que rebem el correu electrònic de la nova representació, ja que la nostra confiança en ells és cega i sempre ens han ofert propostes realment genials. Però malauradament aquesta vegada penso que la Sala FlyHard no l’ha encertada gens amb aquesta proposta i per primera vegada en els anys que portem assistint a aquesta Sala, no ens veiem en cor de recomanar aquesta representació. Les raons i sempre des del nostre punt de vista han estat: el text que a part de que no ens ha agradat gens ha estat fluix, buit i moltes vegades sense gaire sentit, als actors no ens […]

Poques vegades tenim la oportunitat de poder veure teatre clàssic als nostres teatres, així que sempre que veig programada alguna obra d’aquest estil intento no perdre-me-la. En aquesta ocasió venia la companyia Teatro de la Abadia amb un dels clàssics més importants de la literatura espanyola, la “Celestina”, una tragicomèdia escrita per Fernando de Rojas, datada al voltant de l’any 1499. La “Celestina” era un imprescindible que no em volia perdre per moltes raons: -Perquè m’agrada el teatre clàssic. -Per ser la primera obra de la literatura espanyola traduïda a l’anglès. -Per ser considerada una de les obres que dóna naixença a la novel·la i el teatre modern. -Per que el paper de la Celestina en aquesta ocasió estava representat […]

Em sap greu, però de vegades no hi ha prou amb les bones intencions.