Mariona Rebull

El cos més bonic que s’haurà trobat lloc en aquest món és un text de Josep Maria Miró que va ser guardonat amb el XLV Premi del Born; es troba el cos d’un jove Albert que ens conduirà, mitjançant diverses veus, a conèixer la seva història, la del seu pare i la de tot un poble. Amb una estructura ja batejada com Rashomon – és a dir, una concatenació de monòlegs de diferents personatges– i un llenguatge cuidat i íntim ens trobem certament davant d’un peça imponent; ara bé, amb una trama plena d’abusos sexuals, redempcions i culpes: tot ja una mica rellepat. Per dur el text a l’escenari, la direcció Xavier Albertí va apostar encertadament per una sola interpretació […]

L’especulació immobiliària és un tema tan atemporal que quan el situem en una obra pre-olímpiades no hi apreciem cap canvi. Els rapinyaires és aquesta obra: pre-olímpica i en un entorn rural. L’especulació no fa distincions espai-temps i el que val per una Barcelona moderna també ho fa per un poble perdut si s’hi preveu algun tipus de negoci. Els protagonistes són un parella de ciutat que fuig al poble a la recerca de salut. Però allà no hi trobaran un món idíl·lic sinó més aviat hostilitat. Per part de qui? De l’alcalde i la seva tieta que faran i desfaran per fer-los fora del poble. Res ni ningú serà el que sembla en aquesta divertida comèdia de Roc Esquiu. Una […]

Aquí arriba una mostra de teatre Brechtià: Nessum Dorma. Parlem del teatre polític, de sacsejar consciències. Parlem de denúncia. I què denuncia l’autora Eu Manzanares? Les donacions de sang, a canvi de diners o de menjar, a grans empreses farmacèutiques – aquí, a casa nostra i no fa tant – que es van enriquir gràcies a aquesta pràctica. Realitat, ficció i metateatre es combinen en una peça contundent que, a part de voler ser una denuncia social, vol també reflexionar sobre la revolució, la venjança poètica i el fet teatral en sí. I aquest és potser el punt feble de l’obra: la dispersió. Ara bé, una dispersió ordenada. Els canvis d’escena, molt encertadament escenificats amb una doble cortina a l’escenari, […]

La pell fina, la nova comèdia de Carmen Margà i Yago Alonso, s’afegeix al ja consagrat gènere que jo anomeno “retrobaments a l’hora de sopar”: un grup d’amics o familiars es retroba en alguna casa on un incident o comentari aixecarà tota la pols del passat. Aquí, el comentari desafortunat serà sobre un nen, un bebè lleig que destaparà la lletjor de la paternitat. Si durant anys, tenir un fill semblava que hagués de ser de color rosa, ara, poc a poc, s’alcen veus que també en destaquen els grisos. La pell fina n’és un testimoni. I ho fa des de l’humor, els equívocs i l’assimetria d’informació entre públic i protagonistes. D’entre ells, m’agradaria destacar el paper de Biel Durán […]

Que l’argument i l’edat dels personatges no ens confonguin: La chispa no és només un espectacle per públic juvenil. I és que potser els adults no somien també en ser herois amb capa? L’experiència de l’obra comença abans que les llums s’apaguin i s’estreni la funció: s’immergeix a l’espectador, des del primer moment, en la botiga de còmics on transcorrerà tota l’obra. A partir d’aquí, anirem descobrint la història de 4 joves amb problemàtiques no tan diferents a la dels adults: timidesa, mals d’amor i d’ amistats. 4 joves, al que cal afegir un espontani, i també el veritable protagonista: l’heroi del Raval del que tothom parla però que mai es veu. Marc Angelet, autor de l’obra, ens té acostumats […]