Marc Ribera

Faula distòpica? Una crítica àcida a la societat contemporània? Un escarni de la monarquia? Una comèdia negra que satiritza les nostres febleses més humanes? Una relectura, en clau adulta, dels contes de reis i reines i fades i bruixes? Alícia al País de les Meravelles, versió spinoff, remastered and reloaded? Tot això i més és la proposta que es pot veure aquests dies al Teatre Akadèmia. Una obra cínica, fosca i divertida, que presenta sobre l’escenari un món particular, una sort de País de les Meravelles que no és sinó una visió esmolada i crítica de la nostra societat, de la nostra monarquia, de la crisi de valors que regna no només a les esferes nobles o polítiques, sinó també […]

Combat de negre i gossos està considerada una de les obres més senzilles del famòs dramaturg francès que va morir, amb només 41 anys, després d’escriure un corpus literari d’onze peces dramàtiques. Un conjunt força ignorat fins que Patrice Chéreau va començar a representar-lo i a difondre’l pel territori francès, primer, i europeu, més tard, al llarg dels anys 80. Una de les característiques de les obres de Bernard-Marie Koltès és la capacitat per descriure, de forma metafòrica, un indret, un sentiment, un fenomen o aspecte de la vida amb un llenguatge senzill però poètic, directe i ple. A través d’uns personatges que conformen un univers en si mateix i que transmeten al públic una impressió física, tangible, de carn […]

Ja s’han acomplert tres anys d’aquella gal·la polèmica de Catalunya Aixeca el Teló!, que picava el crostó al sector de companyies de teatre familiar, i que reivindicava més textos escrits pels grans noms de la dramatúrgia del país, que abordessin històries, personatges i plantejaments escènics sense concessions al fet que el públic objectiu fossin nens i nenes. Demanaven, entenc, propostes més en la línia de les grans produccions que poden veure’s a Londres, com Billy Elliot, Matilda, Oliver! o L’illa del Tresor (que compten, cal dir-ho, amb uns pressupostos que ni la gran majoria de produccions adreçades a públic adult, al nostre país, poden somiar). Possiblement, aquesta bonica producció de Les Bianchis seria un bon pas en aquesta direcció. El […]

Avui, Dia Mundial de la Salut Mental, vaig a veure Sóc el vent, un text de Jon Fosse, dramaturg no tan conegut a casa nostra, però de gran prestigi al seu país, Noruega, i tot el nord d’Europa. La referència al dia té a veure amb el retrat que fa Fosse de l’esperit humà. Protagonista i antagonista semblen sintetitzar-se en dues cares d’una mateixa moneda. Dues forces oposades que es necessiten i es repel·leixen, que es complementen i entren en conflicte, com el bé i el mal, l’esperança i la depressió, la malaltia i la sanitat. El mar —el món— els envolta. Un contenidor infinit, tan bell com perillós, lligat a la nostra existència de manera indefugible, tot i que […]

El sisè espectacle de la Companyia Laboratorio Teatre no va de la vida de qui va ser el primer president socialista escollit democràticament a Xile — i enderrocat a trets, tres anys després per qui acabaria sent el Franco, el Mussolini o el Hitler xilè. L’espectacle va, justament, de Xile i la seva història; de tots els personatges que en van ser protagonistes, com a botxins, herois o víctimes: el mateix Pinochet, Víctor Jara, Pablo Neruda o Salvador Allende, figura sobre la qual centrifuga l’espectacle. Un espectacle que porta el segell inconfusible de Jessica Walker i la seva troupe d’alumnes, seguidors, fidels deixebles que es comprometen amb la seva forma única i personal, passional i visceral de fer teatre. Una […]