Josep Maria Ribaudí i Martí

Perquè la “meva” Marta Buchaca és la de Litus i en conya la de L’any que vé serà millor (escrita a vuit mans). La d’avui l’he trobat “facilona” i una mica de cara a la galeria, com si la peça l’hagués escrit perquè la histriònica Alba Florejachs es lluís amb l’ajut de Jordi Díaz com a secundari (i no és un desmèrit per a ell perquè la peça està escrita així). Una altra cosa que no m’ha convençut és el desenllaç final feliç tipus imposició Hollywood perquè es vengui millor. No és un final de perdedors. En fi, n’esperava més, però també vull dir que el públic s’ho ha passat molt bé a jutjar per les riallades que feia. No […]

I així ens ho expliquen l’Erika Albson i l’Ovidi Llorente en aquesta representació sense paraules, apta per a tots els públics, tan d’edat com de procedència cultural. La parella s’empaita, juga a cuit i amagar, a emparrar-se als fanals fins que la gana els empeny a agafar una feina alienant, de cadena de muntatge… Per sort tornaran als orígens i a ser feliços. Tota la trama està explicada des de dues vesants: l’actuada i la projectada en una pantalla, recurs que els permet explicar moltes coses sense dir res. Vestuari maquíssim.

Sí, com a la peli de Robert Altman. El magnetisme s’utilitza com a pretext per explicar-nos tres històries que s’encreuen unes amb les altres, històries de gent estressada, cansada, insatisfeta, covarda… La primera arrenca amb la trobada fortuïta de dos desconeguts en un terrat, ella dona estressada i ell xicot paraplègic. En la segona un xicot rep la notícia de que serà pare just quan volia deixar la relació i en la tercera dos antics companys es confessen coses incofessables… A mi personalment la tercera no m’ha convençut, no m’he acabat de creure el que m’explicaven i per tant m’ha sobrat. Posada en escena gens complicada, il·luminació un pèl fosca. Llegir més.

Sovint em passa que històries antigues no me les crec, especialment les d’homes que s’enamoren de prostitutes i coses així, però aquesta Dama de les Camèlies, que ja porta segle i mig a l’esquena m’he l’he empassat sencereta sense prendre omeprazol. Què ha passat? Doncs que està molt ben portada, amb una escenografia esplèndida, un moviment d’actors i una il·luminació de categoria i (molt important) una excel·lent adaptació i direcció. Les actuacions totes molt bones, destacant el paper protagonista en que Nausica Bonín s’ha carregat l’obra a l’esquena del principi al final. Sabine Dufrenoy ha fet la dramatúrgia i Herman Bonín la direcció, o sigui que tot ha quedat a casa. Felicitats família Bonín! Llegir més.

Sí, quin luxe poder veure a primeres espases interpretant textos de Hélder Costa, aquests Encontros Imaginaris on el dramaturg portuguès barreja personatges d’un pelatge tan diferent com Franco, Parks i Giap, i parlo de luxe perquè l’entrada costa 3€ i per acabar-ho d’arreglar encara t’ofereixen una beguda. Quedar-se a casa surt més car, especialment perquè no alimentes l’esperit. Avui Francesc Orella, Muntsa Alcañiz i Pere Arquillué han brodat els textos i la mala llet que l’autor va bolcar a les seves quartilles. Acompanyats per la música al piano de David Anguera i dirigits i a la vegada en el paper de “periodista” de Silvia Ferrando, hem assaborit una tarda màgica de diumenge, i encara ens en queden quatre més. No […]