Josep Maria Ribaudí i Martí

Perquè penso que hi ha hagut una correcte direcció de Teresa Vilardell, bona interpretació de Marc Martínez, l’escenografia, la il·luminació, tot bé, però… a mi personalment no m’ha arribat. I això que vol dir? Doncs que no m’hi he sentit involucrat i al final m’he avorrit. Potser no és tan fàcil traslladar un relat en peça de teatre, i més d’Strindberg, que quan va escriure aquesta mena de memòries ja estava molt cremat. Potser és un problema meu, però a partir dels primer 10 minuts (penso que ha començat bé) ja no m’ha fet vibrar. Per això la valoro a la meitat del barem, perquè no puc ser massa objectiu.

És el que m’ha semblat aquesta peça de Carla Torres. Una parella ha decidit anar a viure junts i aquestsa nit faran un sopar d’inauguració amb el germà i la germana d’ella, l’ex parella del germà que està embarassada, abandonada i a punt de parir, però també se’ls i adjunta un company, antic nòvio d’una d’elles que ningú voldria retrobar però que ha aparegut després de 10 anys. On era? I que hi fa al menjador un cadàver embolicat en plàstic? Això és normal? I com és que senten veus provinents del més enllà? Això és paranormal? Hostitu, quin embolic!

Per a mi Genet sempre ha sigut un autor difícil. No m’agrada ni el seu estil ni del que parla ni com ho fa; i no és que em desagradi pel seu passat turbulent de xoriço i prostitut, és que no m’acabo de creure el que explica; em faig càrrec que ell va tenir una infància impossible i jo feliç i potser per això no l’entenc. He anat a veure Les Criades per veure si la Genoveva Pellicer (adaptadora i directora) em feia canviar d’opinió, i no. Amb això no vull dir que ho hagin fet malament, però em declaro incapaç d’anar més enllà i per això puntuo l’obra al punt mig. M’ha semblat el més honrat.

Per assolir la trempera necessària que aconseguiria emportar-te dins l’obra i involucrar-te amb el que està passant. Són dues parelles d’amics i una es trenca. Perquè? Com és possible? Que està passant? Ara els dubtes comencen fins i tot en la parella estable. Merda! Tot està molt bé, però l’obra no acaba de convèncer i això és fatal. Sense luxes, la posada en escena és correcte, els actors ho fan bé, el plantejament sense respectar la cronologia és interessant…Potser hauran de polir alguna cosa perquè sigui més convincent i emportar-se l’espectador al seu camp. Era nit d’estrena; els queden dies… Llegiu-ne més.

O així ho he vist jo. Aquesta vegada Purtí s’ha allunyat del rigor de Operetta i ha optat per un espectacle per a tots els públics (i no parlo de “moralitat”, de veure un pit o una cuixa, al estil dels anys cinquanta). Em refereixo a públic de familia completa amb avis i nets, i de picar de mans quan toquen algunes cançons. De músics que baixen de l’escenari per recollir espectadors i fer-los pujar i simular que toquen. Estic segur que hi ha gent que això els hi encanta. Doncs al Condal hi trobaran l’espectacle adequat i s’ha de dir tot: ben fet. Llegiu-ne més.