Josep Maria Ribaudí i Martí

Crònica amb molt de retràs per culpa de tota mena de problemes, personals i de país. Avanço que sóc un enamorat de La Zaranda, aquesta companyia que ha passat de ser el Teatro Inestable de Andalucía la Baja, a Teatre Inestable de Ninguna Parte. Tres sense sostre busquen un lloc per dormir, metàfora de buscar un lloc per estar a cobert dels embats i les garrotades de la vida. Estan en un aeroport i per dissimular porten equipatge i fan veure que estan atents als taulers d’anuncis i mouen el cap en desaprovació quan anuncien un retard, i fan veure que tenen pressa… Aquesta part de l’obra és impressionant, i acaben dient que és dolent no saber on anar, però […]

Sí, totes aquestes coses en una obra difícil de pair, molt complicada, fosca, però absorbent. Que ens atrau d’aquesta parella? La mort del fill petit? A mi no, això m’esgarrifa i m’angunieja, no m’atreveixo ni a pensar-ho, però els ha passat. Els dos personatges parlen de la seva relació, d’amor, de sexe, baixen als inferns amb temes molt foscos i pugen, de vegades, amunt amb tendresa, una muntanya russa. Per sort, per a nosaltres els espectadors apareixen tres personatges, el trio circense, que ens i els ajuden a tirar endavant, de manera màgica. Circ poètic, una cosa que no sabia que existís, i ara ja estem salvats, els espectadors. Obra estranya que no s’hauria de perdre ningú. Valents els Sixto […]

Perquè la Vicky, la futura actriu, per fer una mica de pasta i poder emancipar-se es veu obligada a treballar de Orientadora de Sala, una feina de merda que l’obliga a estar vuit hores dreta, aguantant el mal de peus, sense parlar, excepte quan adverteix als turistes: fotos sin flash, por favor; no sobrepasen el cordón de seguridad. Que pot fer, doncs? Somniar i traslladar les seves fantasies a un compte de Twitter, i sí, deixa anar la seva imaginació que és l’únic que té a l’abast. Teatre interessant, molt divertit i desinhibit; diferent del que es fa per aquí, i per això sol la val la pena; a més La Badabadoc és una sala preciosa, d’aquelles de teatre de […]

Per què la Juana Inés, dona culta, pintora i escriptora pertany al Siglo de Oro Español, i es va fer monja no per vocació, sinó per no estar sotmesa a un marit i poder fer el que li agradava; vocació poca. Els de Teatro Nómada de Mèxic han muntat una història que arrancant al XVII salta cap el XXI sense manies per descobrir que les dones tenen encara els mateixos problemes i ho fan barrejant tècniques, parlant, escrivint a les parets, i a través de videos amb entrevistes on queda clar que una “guarra” és una noia que s’ho deixa fer tot, i un “guarro” és un xicot que va brut i desendreçat; encara anem així. També acompanyem a la […]

Òpera per a ser representada per canalla. El seu creador, Hans Krása, la va reconstruir de memòria quan el van tancar al camp de Terezín; era jueu. Va aconseguir que li deixessin representar unes quantes vegades i d’aquesta manera els infants del camp van viure, almenys de tan en tant, la sensació d’estar en un món normal. Una partitura molt interessant i gens fàcil que escolars de Barcelona han interpretat amb il·lusió i bones maneres, acompanyats per l’orquestra BCN216 i sota la direcció escènica de Els Pirates. ha valgut molt la pena encara que no hi tinguessis cap fill, nét o nebot. Crítica completa » http://bit.ly/2se4GoM