Josep Maria Ribaudí i Martí

Sí, com diu el diccionari, d’una gosadia extraordinària muntar aquestes Comedias Bárbaras, perquè Valle-Inclán no te res de fàcil i per agrupar les tres obres s’han de tenir ben posats, però Ernesto Caballero no s’ha espantat i se n’ha sortit amb nota. Tot gira al voltant de don Juan Manuel Montenegro, cacic, senyor feudal, fill de puta, engegant amb Romance de Lobos i passejant-se després per Cara de Plata i Águila de Blasón. El muntatge és genial i la forma d’avançar per les tres obres un encert. Boníssima direcció que ha portat a la companyia (23 actors) a l’excel·lència. Escenografia, il·luminació, vestuari, moviment d’actors, tot genial. No badeu i compreu ja les entrades. Llegiu-ne més.

Perquè ens has tornat a fer posar la pell de gallina amb la teva direcció de l’orquestra de les Glòries Catalanes. És igual que no us agradi —o us penseu que no us agrada— la sarsuela, aquest gènere lleuger que tan de moda va estar entre l’últim terç del XIX i la primera meitat del XX. Aneu al TNC —encara teniu temps fins el dia 5— i els ulls us faran pampellugues perquè el que hi veureu i escoltareu és més que una sessió de sarsuela en concert. A part del rigor de l’execució, hi trobareu una part important de conya, de conya fina, i com tothom sap, la conya ben feta no te fronteres… (ara no sé si anava […]

Perquè Büchner, al deixar-la inacabada, ha permès que cadascú en faci la seva versió particular, però aquesta de Marc Rosich és espectacular, tan per el plantejament, com per els afegits, i el resultat és un Woyzeck antològic que en mans de l’esmentat director i adaptador, i les Parking Shakespeare ha esdevingut peça de visió obligada. Amb una escenografia minimalista, un vestuari cutre i encertadíssim, una música molt ben integrada, una… en fi, una virgueria que hauríeu d’anar a veure abans que es despengi de la cartellera. Sí, ja sé que Woyzeck l’heu vist al menys un parell de vegades, però aquesta versió no (a no ser que haguéssiu anat a Palo Alto l’anys passat). Llegir més.

Sí, això m’ha semblat a mi: impressionant aquest Romance… un espectacle molt adequat pel Teatre Grec. Prop de trenta persones (o potser més) al escenari, músics, cantaores, ballarins, algun actor… Ha engegat un Antonio Canales amb el seu ball potent i apocalíptic, i la cosa ja no ha parat, doncs els que li venien al darrera no li han posat fàcil al mestre. Dues hores i mitja de qualitat en una escenografia molt adequada, un vestuari espectacular i una música… A Barcelona hi ha molt de talent en flamenco i gent com Eli Ayala (amb la idea) i Jaume Villanueva (a la direcció) ho han sabut encarrilar. Aquest espectacle no pot morir en tres dies de Grec!

Sempre els mateixos, el mateix dia de la setmana, al mateix lloc… quina monotonia! No, per a ells no, són ludòpates, estan enganxats i esperen aquesta nit amb candeletes. Avui, a més, hi ha un estrany convidat d’una manera estranya… Bona adaptació representada en una escenografia formidable sota una bona il·luminació, en un Romea amb disposició de butaques “clan dels Zaho”. Els sis actors, molt ben dirigits per Julio Manrique, ens han fet patir, al menys als que no estem habituats al joc, aquesta forma compulsiva d’aniquilació. En aquesta partida, tot i que el pòker és un joc de suma zero, hi perden tots. Llegir més.