Josep Maria Ribaudí i Martí

Val la pena perquè és una obra molt recomanable posada en escena magistralment per La Ruta 40 amb la direcció d’Albert Díaz. Entrareu en una mena de túnel del temps que al llarg de noranta anys, i passant del segle XIX al XX, en que una família celebra el (els) sopar de Nadal. que sempre comencen igual: “el sermó del pastor aquest any m’ha emocionat i m’ha fet saltar les llàgrimes” diu la mestressa de la casa. Amb una posada en escena senzilla i molt efectiva, els actors s’han mogut lenta i equilibradament en un món que ja no existeix i potser ja ni aleshores existia.

Valent perquè si els responsables fossin acomodaticis i murris s’haurien plantejat imprimir una revista porno que amb un parell de mascles ensenyant el cul de davant i dues femelles el de darrera tirarien endavant un projecte “cultural” que pagaria un 4% d’IVA. Valent perquè no és fàcil muntar una història, posar-hi música, músics i cantants, obrir portes i que funcioni. I doncs, anàvem pets? No, hi creien i se la van jugar, i se’n van sortir. Potser ja heu fet tard, però no defalliu, intenteu trobar entrades al Círcol Maldà per aquest espectacle, Mares i Filles, un musical de petit format en que l’únic petit és el format; el demés és gran, gran…

O sigui que no us la podeu perdre, perquè aquesta ‘opera prima‘ de la companyia Espai en Construcció és d’un equilibri digne d’uns professionals amb molta més experiència, i ells són molt joves. Estem al 1940 i el Joan encara no ha tornat i la guerra es va acabar el 39. La Maria té l’afany que encara sigui viu i decideix anar-lo a buscar. L’acompanyen dues amigues. Esperança sense esperança?… Obra de poques paraules, però tot queda molt ben dit amb l’expressió corporal. Magnífica direcció de Roger Ribó a la vegada autor, junt amb les actrius. Una perla que encara es pot veure fins el dia 23. Llegiu-ne més.

Potser a l’argentina, però molt bé. Un dels millors càstings que he vist en la meva vida; cada personatge clavat tant anímica com físicament. Direcció impecable de Daniel Veronese. La conversa nocturna entre mare i filla en la que s’enrunen els murs de contenció que havien aguantat tants anys és de llibre. Bergman és un mestre i quan parla del que va conèixer de jove (existència de Déu, l’ésser humà amb les seves lluites internes, la mort…) a causa de la seva rígida educació luterana, dóna classe magistral. Només us queda fins diumenge per veure-la, naturalment després d’anar a votar. Llegiu-ne més.

Perquè a la protagonista de l’obra li passa i li fan de tot per culpa de néixer al cantó equivocat de la mar mediterrània. La Jbara és una adolescent molt bonica (encara que ella no ho sap) i de vegades aconsegueix un petit premi com una llaminadura a canvi de… prostituir-se. Una peça duríssima amb tocs que fan riure (per no plorar), molt ben dirigida per Magda Puyo. Un monòleg amb dues veus: Mireia Trias i Judith Farrés, excel·lents en tots els registres, i en toquen una pila. Adaptació de la novel·la de Saphia Azzeddine estrenada a Avinyó el 2009 i ara traduïda i adaptada per Puyo de manera exemplar. Per no perdre-se-la. Llegiu-ne més.