Josep Maria Ribaudí i Martí

Perquè no és de text, ni dansa ni un musical, és una mica de tot. A partir del mite d’Orfeu, Pablo Ley ha organitzat un viatge al Hades amb set o vuit històries impecables, interpretades, cantades i coreografiades, però sense ser un musical. La Cia. Incordis, nou actors, acompanyats d’una banda, cinc músics, sorgida del Talles de Músics amb Jorge de la Torre al davant i com a compositor, ha creat un espectacle que no hauria de passar desapercebut ni pel seu atreviment ni per la seva qualitat. Bon text, bona direcció, bons intèrprets… Què més es pot demanar? Doncs que el públic no falli i hi vagi, això!

No és molt més per la quantitat de personatges que hi surten, la nena, la mare, la companya de presó, l’amiga, el nòvio, el taxista… i perquè demana de l’actriu una varietat de registres que al final sembla una obra coral. Hi ha dues històries entrellaçades en el temps i ni els seus personatges saben perquè. Una trama complicada, però no t’has de amoinar, t’has de deixar emportar pels sentiments que et desperta. Una obra dura que si no estigués tan ben dirigida i interpretada, ens ho passaríem malament. Ara, en canvi, ha estat un plaer. Ens hem emocionat i hem patit, però ha estat un premi. Hostitu, jo sempre vull veure obres d’aquesta qualitat!

Un eufemisme per no anomenar dictadura als set anys de terror que va passar l’Argentina en mans de la junta militar. Aquesta és una obra política que vol “reparar” la crema del teatre El Picadero, regentat per una colla de comunistes, assemblearis i homosexuals, segons l’ex-general responsable dels fets, que és entrevistat per una cadena de TV i tot i que el militar ja està mig gagà, no pot (ni vol) amagar la ideologia que el va portar a col·laborar. Ara, privat de llibertat, encara no entén que hi fa tancat en una mierda de cárcel, donde dan una mierda de comida y comparte con una mierda de compañeros, i jo dic, metafòricament perquè tot i que va passar ara […]

Sí, s’ha de veure per molt motius: perquè és una joia, perquè difícilment tornarà i perquè us ho passareu de conya. La història és boníssima, molt siciliana. L’adaptadora, directora i actriu, Licia Maglietta és una força de la naturalesa, una mena d’Anna Lizaran, que ja és dir. I perquè poder-la veure en vosc és un privilegi. En el teatre passa com en el cine, les versions originals… són les versions originals. Que fa una “vídua blanca” en un lloc amb costums tan convencionals com Sicília? Doncs aguantar-se i buscar-se la vida. I la Liboria Serrafalco, la nostra heroina, se’n surt? Hostitu, se’n surt inamb nota. Teniu fins el dia 15 per veure-la (si aconseguiu entrades). Llegir més.

Aquesta és una obra curiosa d’Eduardo de Filippo, escrita per la ràdio, no pel teatre, però que més tard va pujar als escenaris. Una obra breu en que la germana d’un enginyer napolità que viatja molt, es queda a cura de la cunyada que està malalta, molt malalta… En la versió original hi surten sis actors, però ara la tenen retallada a tres. Jo la vaig veure a Milà, i com és una peça curta, allà hi van fer un pròleg amb un monòleg, el Dolore i de propina Pericolosamente, també un curt del mateix Filippo. Val la pena anar-hi.