Josep Maria Ribaudí i Martí

Que ens han obsequiat amb aquest El Rey parlant d’un no ningú, un inútil, un home acabat que pel que sembla ja no serveix a ningú, ni per a les seves amants, però en la desfilada l’han acompanyat una galeria de mòmies que van fer i desfer en aquest país desgraciat que és Espanya. El trio Bermejo, San Juan i Toledo ho han brodat i no han deixat allò que en castellà en diuen títere con cabeza. Boníssima posada en escena i il·luminació (que m’ha recordat Urtain). Crítica completa » http://bit.ly/1p5wh9y

No se m’acut altra exclamació, perquè fer un recital de cançons és relativament fàcil, però muntar un espectacle d’aquesta naturalesa, on hi passen coses màgiques, des de cagar-se amb la mare que ho va parir tot, cantar, explicar històries divertides i altres no tant, estar acompanyat de quatre músics d’un nivell poc comú i al final cantar, sí, però com a actors, no només amb la veu sinó amb tot el cos… Ho aneu agafant? Doncs això és el que fan els germans Servillo, dues forces de la naturalesa. A Barcelona ens els estimem a aquesta gent, i ells ho saben Crítica completa » http://bit.ly/24tFpFD

Aquest Falstaff que ens ha regalat Francesc Orella sota la encertada direcció de Konrad Zschiedrich. Una història molt ben enfilada basada en Campanades a Mitjanit d’Orson Wells, a la vegada basada en Ricard II, els dos Henry IV i Henry V. Una magnífica posada en escena aprofitant els recursos especials que té aquest teatre, un vestuari senzill però magnífic i tota la resta de la companyia molt ben cohesionada. Nou actors fan trenta-sis papers. Deunidó. Dues hores i mitja que passen volant, com les campanades a la mitjanit. Crítica completa » http://bit.ly/1L3GmxK

Perquè és una adaptació (o millor una experiència salvatge) acollonant, teatre físic, amb el vers molt ben recitat, un moviment escènic fantàstic, uns textos intercalats als originals molt… originals, una direcció rigorosa i uns actors que ho broden, a més d’entregar-se fins a l’extenuació. Els Obskené trenquen la quarta paret, però ja s’havien carregat la primera, la segona i la tercera, o sigui que no els venia d’un pam. Sí, Lope l’hauria signat perquè s’ho hauria passat de putíssima mare i segur que els hauria preguntat com es fa per ser fidel a l’obra trencant-ho tot. Crítica completa » http://bit.ly/1LoLhUP

Un autèntic dilema, gruixut, dels de debò. El doctor Bernhardi impedeix que el mossèn administri la extrema unció a una malalta terminal perquè la noia —18 anys, amb septicèmia deguda a un avortament il·legal fet a saber on— sota cures pal·liatives i en un estat eufòric, pensa que avui mateix tornarà a casa curada. El capellà, integrista, el denuncia i Benhardi, … és jueu. Tot això en l’Àustria ultra catòlica antisemita de principis del XX. Magnífica adaptació de la peça de Schnitzler a càrrec d’Albertí que, prudentment, l’ha reduïda de cinc a tres hores. Bon càsting i bones interpretacions Crítica completa » http://bit.ly/1WirNad