Josep Maria Ribaudí i Martí

Si ho féssiu faríeu el ruc perquè l’obra de Massini mereix ser vista i la direcció de Romei també, tot haver-hi passat la tisora perquè l’original durava quasi set hores i de tretze actors l’ha passat a sis. Una producció del Piccolo amb Ronconi, però a Milà van millor de pasta que aquí. Tot i així, el resultat és admirable, i és fascinant veure com aquest teatre documental i de denúncia entra com el millor de ficció, amb l’intensitat d’un Shakespeare o la fluïdesa d’un Goldoni. Doncs queda dit. Crítica completa » http://bit.ly/2995u9g

Així de clar perquè així de bona és aquesta peça de conya, música, teatre físic, i em deixo més coses, perquè amb 100 paraules que intentem fer aquestes cròniques no hi cabrien. Un trio d’actors insuperable, a la vegada creadors i directors de l’espectacle. Busqueu-la on la facin, i si no us ho passeu bé, aneu al metge, o potser millor que algú de la família avisi al forense. Llàstima que ja s’ha acabat al Teatre Condal, però estic segur que algú la reposarà; estigueu al lloro. Crítica completa » http://bit.ly/29hnkG5

Un musical (?) que potser no és un musical, però sortireu del teatre xiulant cançons que us han portat records. Un equip molt ben coordinat per Moisés Maicas ens ha fet un repàs per les obres del bard d’Stratford de la mà de grans músics, Zandona, Verdi, Bernstein, Porter que es van apropiar de les seves històries… òpera, musicals, tan li fot, on és la diferència? Només amb l’acompanyament d’un piano que s’ha carregat tota la funció a l’esquena, ens ha semblat escoltar una orquestra simfònica. Nit de re-estrena amb un Maldà a vessar, i com en les grans nits, el públic ha obligat a fer un bis. Crítica completa » http://bit.ly/1Yn7RpX

És l’obra d’un dramaturg novell, jove, insultantment jove, que viu del teatre… perquè fa d’acomodador al Lliure. Ah la vida… Una obra que vol que reflexionem sobre la civilització del espectacle, però el que provoca són una sèrie de reaccions, sotracs, de vegades al·lucinacions, sensacions estranyes d’admiració, dubtes, inquietud, excitació per la càrrega eròtica que té en moments determinats… Fa de mal explicar, però fascina i la fascinació és una de les sensacions per la que em deixaria arrossegar a la fi del món. Un treball precís del director Guillem Gefaell i quatre actors en estat de gràcia. Feu un forat a l’agenda i aneu a veure-la, no sigueu rucs; és imprescindible. Crítica completa » http://bit.ly/1UF5YiM

Amb mèrits compartits. Per començar Friedrich Von Shiller, l’autor d’una de les filigranes del romanticisme. A continuació Sergi Belbel amb una adaptació (i reducció) magistral. A continuació amb Max Glaenzel i Mercè Paloma (escenografia i vestuari) i per acabar amb tots els actors que han estat en el seu paper exacte per fer-nos sentir les sensacions que ens han fet vibrar fins a tocar el cel amb les mans. Gran nit de teatre amb un Lliure ple de públic entusiasta, rendit davant l’excel·lència. Ah, els clàssic ben fets… Crítica completa » http://bit.ly/1Xd4KAi