Josep Maria Ribaudí i Martí

Brutal aquesta Antígona que ens ha servit Miguel del Arco. Ben dirigida, ben interpretada, amb una il·luminació magnífica, bon vestuari i uns intèrprets en estat de gràcia que ens ha fet emocionar amb la desgràcia de la germana que vol honorar al germà mort. El vol rentar, el vol ungir i donar-li digna sepultura, tot i anar en contra de la llei que Creont ha promulgat. A destacar el moviment coreogràfic de tots els actors, especialment quan feien de cor grec. De pell de gallina (o era gallina de piel?) Magnífic colofó a la trilogia Teatre de la Ciudad. http://bit.ly/1Nb8WbQ

Senzillament perquè l’obra és flipant i està posada en escena, interpretada i dirigida de manera genial. Marc Chornet ha fet un treball impecable traduint, comprenent i dirigint una obra gens fàcil, d’aquelles que demana una especial sensibilitat per no patinar i engegar-la a dida. Què és ser una dona contemporània? Bona pregunta, redéu! http://bit.ly/1Xtnx7i

Fa quasi 20 anys que Manuel Dueso la va escriure i es va recuperar al Temporada Alta i ara a l’Off del Romea, fins el 20 de desembre. Estem d’enhorabona perquè és una peça de categoria que cal veure; interessant, ben escrita, ben dirigida i ben interpretada pel mateix Dueso i Plamenov en el paper de barman i sparring del clàssic client pesat que descobrirem que sí, és pesat, però de clàssic no en té res. La situació és més aviat ben atípica. Però… escolti. Platò ha mort? Aneu-hi, a veure si en traieu l’entrellat. http://bit.ly/1N2JTgr

I amb això quasi ho dic tot, perquè Federico era un déu, Tonino Guerra el seu guionista i Xicu Masó ha estat el seu intèrpret, i a fe que ho ha interpretat bé. Guerra, poeta, escriptor i guionista era un home irrepetible que es va retirar al poblet on va néixer quan ja només hi quedaven 9 habitants, el seu germà entre ells. Allí va escriure Il Mele, un poema en prosa on recordava la seva infància fent parlar a aquests 9 supervivents. Però a més Masó fa un joc atrevit i també hi barreja pensaments de la seva infància. El resultat: extraordinari. Murri ell, coneixent els riscos d’autodirigir-se, s’ha fet ajudar per Miquel Górriz, i el resultat ha sigut […]

Dicen que la distancia es el olvido, pero yo no concibo esta razón*… cantava Lucho Gatica, aquel crooner xilè conegut com La Voz de Humo. Ho dic perquè aquesta recomanació la faig des de la distància, doncs jo Vilafranca la vaig veure el març al Kursaal de Manresa. En aquests mesos he vist una pila d’obres, però aquesta no ha caigut en el olvido, perquè em va agradar molt. Jo sóc un fan del teatre coral, i Vilafranca ho és. Penso que està molt ben escrita i dirigida pel mateix Jordi Casanovas, i és un teatre que als catalans ens toca de prop. Raó de més per anar-la a veure. * Així començava el bolero La Barca, de RobertoCantoral. http://bit.ly/1I17Ayq