Georgina Castillo

“Un musical electoral”. Només en pot sortir alguna cosa bona d’aquest subtítol. I més si ho signen el Marc Rosich i la Clara Peya. Les expectatives eren altes. Imagines que d’alguna manera o d’una altra es carregaran les (estrictes i encotillades) convencions del gènere, que portaran el macarrisme a un nivell bastant avançat i que somriuràs sovint amb la fina ironia. El resultat supera totes les promeses de campanya: Jacuzzi és una genialitat que fa córrer la pixarada en tromba cames avall, sense pausa, des del minut u fins que s’han obert els llums i estàs sortint per la porta. Jacuzzi és una estripada/frikada/gamberrada exquisida. No hi ha res que desentoni. L’argument passat de voltes, fent servir els tòpics de […]

La protagonista d’aquesta obra, escrita per Antonio Tarantino, és una dona angoixada que no es pot permetre el luxe d’enfonsar-se. Aquesta dona necessita parlar i parlar per no haver de sentir el silenci que l’envolta. Aquesta dona és forta perquè no li queda una altra. I tot el que diu, per molt fort que sigui, acaba inspirant-te una tendresa infinita perquè saps que si no ho fa, rebenta…. i bla bla bla bla. I allavontes què! Com s’ho té que fer la Montse Esteve amb tot això? Eh, com s’ho té que fer? Doncs la Montse Esteve s’ho manega com si demà s’hagués de llençar al riu, així ho fa la Montse Esteve, com si demà s’hagués d’ensorrar el Teatre […]

Una “bona mare” ha de ser abnegada, protectora, patidora, carinyosa fins l’ofec. L’amor d’una mare és tan colossal que és capaç de desplaçar la Terra del seu eix. L’amor que et dóna una mare no te’l donarà ningú. Una bona mare s’ha de desviure pel fill… Podríem seguir tirant de tòpics fins l’eternitat. “El temps que no tindrem” ens parla d’un amor serè. Sense cap ambició grandiloqüent de trencar tòpics, aquest musical fuig del drama i l’exageració per enfrontar amb elegància, subtilesa i humor una gran història des dels petits detalls. A partir d’escenes curtes, que combinen diferents estils i solucions escèniques, l’obra és un collage molt dinàmic que, curiosament, sembla coure la història a foc molt lent, sense cap […]

Ja sabem que el teatre és màgia, que en un escenari tot és possible i que no hi ha límits a l’hora de jugar amb la imaginació de l’espectador. Hem vist escenaris sobris, buits d’escenografia, hem vist actors i actrius interpretant més d’un personatge. En aquesta Blanca Desvelada, Alejandra Jiménez Cascón ho fa d’una manera que fa eriçar la pell. Ella sola, amb l’únic recurs del seu cos i la seva veu, ens transporta d’una escena a un altra, del passat al present, fent dialogar els personatges d’una forma orgànica, fluïda, gairebé com si ballés. Passa del drama a l’humor, de la caricatura al realisme més cru, sense que ens n’adonem, exprimint cada detall del gest, de la veu, ben […]

Els clàssics no es poden versionar si no els hi perds TOT el respecte, si no te’ls prens com el que realment són: només un punt de partida. Els clàssics només es poden destrossar (en el bon sentit) si fas amb ells el que et dóna la gana, si són un instrument al servei de la teva creativitat, imaginari, exploració artística. No és qüestió de fer-ne una versió “modernitzada” o “actualitzada”, adaptada als temps actuals. No és una qüestió purament estètica. La cosa no va de mantenir el text íntegre però posar-hi un parell de vàters com a escenografia. Va més enllà. Amb aquest Faust, els Ingenus han demostrat la valentia necessària per explorar fins al màxim els seus propis […]