Georgina Castillo

“La ira de Narciso” és un monòleg escrit per Sergio Blanco i interpretat per Gerardo Otero, amb direcció de Corina Fiorillo, produït i estrenat a la sala Timbre 4 (Argentina). L’obra és un thriller pausat i intel·ligent, que juga amb les pròpies identitats de l’autor i l’actor, un conte dins un altre conte dins un altre conte, que va creant, lentament, capes de suspens i t’endinsa en un món de realitat i ficció que t’atrapa i et sacseja. L’actor, Gerardo Otero, és a l’hora narrador, protagonista i manipulador de l’escena, i va portant l’espectador, molt suaument, a un terreny delirant en què els punts de referència es desdibuixen i res ja no és el que sembla. “La ira de Narciso” […]

No ho dic jo, ho diu el propi Sergi Belbel al programa de mà: “Les roses de la vida” és una ximpleria, una bretolada, una poca-soltada… A mi, personalment, aquesta descripció em convida a relaxar-me, a deixar-me portar, però també m’obre expectatives, pel simple fet que sigui el propi autor qui la defineixi així. Tot apunta a que serà una comèdia romàntica esbojarrada, i et predisposes a les corredisses, als malentesos, als dobles sentits, als actors entrant i sortint i llençant rèpliques que aixequen “ohs” i riures constants de la sala. I el que et trobes és, ben bé, una altra cosa. És una comèdia perquè rius, és romàntica perquè parla (entre d’altres coses) de l’amor, i és esbojarrada perquè […]

El plantejament és atractiu i genera expectatives: dues persones tenen una primera cita, però ja saben que seran parella i coneixeran detalls de la seva vida en comú futura. Aquesta premissa genera preguntes: Com ens afectaria saber el nostre futur? Si el coneixem, tenim la possibilitat de canviar-lo? Seguim creient en el destí com a ens abstracte? Mig cotxe presideix l’escenari, com si hagués travessat la paret del teatre. L’obra comença amb un accident de cotxe. A càmera lenta. Molt cinematogràfic. Aquest serà l’únic moment de pausa, d’agafar aire, de suspendre el temps. La resta de l’obra no ofereix respir. Argumentalment, és una ràfega d’idees, de girs, de canvis de to, de pluja d’efectes, que costa de digerir per la […]

Aquesta obra va ser estrenada fa 30 anys, i es nota. Fins i tot algú que no hagi vist molta dansa contemporània se’n pot adonar ràpidament que això és d’una altra època i que, a més a més, no se n’ha fet cap revisió. En vídeos del 1990 es pot comprovar que l’escenografia d’ara és un calc exacte de la de llavors. La coreografia, des del principi fins al final, és d’un academicisme massa estricte, com si et trobessis en una classe de dansa contemporània d’aquella època. La intenció de la coreògrafa Anne Teresa De Keersmaeker segurament ha estat mantenir al màxim l’essència de l’espectacle en el moment en què va ser creat, i probablement l’obra interessarà a qui vagi […]

Sarab, escrita per Albert Tola i amb Andrea Segura a la dramatúrgia i direcció, és una obra que explora les ineludibles herències familiars, aquelles que tenen més a veure amb les emocions que amb els documents notarials, aquelles que deixen empremtes inesborrables a través de les generacions. En aquest sentit, Sarab és intencionadament onírica, fins i tot fantasmagòrica, on les tres protagonistes (àvia, mare i néta) es comuniquen sense parlar-se, en un cor de veus que s’intercalen i es trepitgen i es fan eco les unes a les altres, com si ens trobéssim en una cova on tot l’espai reverbera i acabes perdent el sentit de la realitat i del temps. El clima d’ofec, de resclosit, de personatges lligats per […]