Ja sabem que el teatre és màgia, que en un escenari tot és possible i que no hi ha límits a l’hora de jugar amb la imaginació de l’espectador. Hem vist escenaris sobris, buits d’escenografia, hem vist actors i actrius interpretant més d’un personatge.
En aquesta Blanca Desvelada, Alejandra Jiménez Cascón ho fa d’una manera que fa eriçar la pell. Ella sola, amb l’únic recurs del seu cos i la seva veu, ens transporta d’una escena a un altra, del passat al present, fent dialogar els personatges d’una forma orgànica, fluïda, gairebé com si ballés. Passa del drama a l’humor, de la caricatura al realisme més cru, sense que ens n’adonem, exprimint cada detall del gest, de la veu, ben bé com si dalt de l’escenari hi hagués deu actrius en lloc d’una. L’actriu imprimeix a cada personatge que interpreta una sensibilitat i profunditat única, fins al punt que voldríem que cada escena durés per sempre.
D’altra banda, i per fer encara més complet el conjunt, la versatilitat d’Alejandra Jiménez Cascón està al servei d’una història commovedora, punyent, que busseja en els secrets familiars i la història més recent (i poc explicada) del nostre país. Només algú amb prou ofici, valentia i sensibilitat pot aconseguir explicar-nos aquest drama amb tanta dosi d’humor i ironia.