Georgina Castillo

Poc sabem sobre Txernòbil. El que està clar és que només escoltar el nom (“Txernòbil”) ja ens ve al cap una catàstrofe, una catàstrofe que no és natural sinó humana. Un desastre que evidencia el mal que ens podem fer els humans a nosaltres mateixos i a tot el que ens envolta. L’obra està basada en un text, “La pregària de Txernòbil” de Svetlana Aleksiévitx (Nobel de Literatura 2015), que parla de les conseqüències d’aquest desastre a partir de testimonis en primera persona. No he llegit el llibre (però el llegiré segur després d’haver vist l’obra), però estic convençuda que és un llibre colpidor, esgarrifós, que t’escup la tragèdia a la cara. Com afrontar teatralment una cosa així? El que […]

Flors carnívores és teatre contemporani de debò. Moltes vegades diem “teatre contemporani” per dir que ha estat escrit per algú que encara està viu. I no. “Teatre contemporani” hauria de voler dir que ha anat més enllà del teatre clàssic i ha inventat noves regles, s’ha atrevit a trencar la linealitat i la literalitat, i s’ha allunyat de la cotilla del realisme més sobat. Si avui en dia Flors carnívores encara pot semblar estranya o difícil és perquè, en ple segle XXI, encara no hi estem acostumats, al teatre contemporani. Sembla mentida que el que van començar, per exemple, les Metadones ara fa més de quinze anys, no hagi tingut continuïtat i no s’hagi convertit en un teatre majoritari. Hem […]

El Futur neix d’un taller de creació que va fer Joan Yago amb alumnes d’Eòlia. El text és del mateix Joan Yago a partir de les improvisacions dels alumnes, de les seves experiències i també d’idees pròpies de l’autor que mai havien sortit a la llum. El resultat són un conjunt de càpsules independents que ens mostren el poder de la imaginació quan es tracta de preveure què viuran les generacions futures. És molt interessant veure com van imaginar el futur les generacions anteriors a la nostra, i també com ens l’imaginem nosaltres des del moment present. Imaginar el futur requereix un anàlisi minuciós del present, un mirar “què tenim” per poder valorar “què tindrem”. En aquest sentit, tota l’obra […]

En la solitud d’un teatre, després de la funció, és quan sorgeixen les ombres, els clarobscurs. Un actor frustrat, convertit en tècnic, utiller, home-per-tot, aquell que no rep els elogis del públic però que és alhora indispensable per a la funció, parla mig adormit, mig despert, sobre els seus dubtes i anhels, sobre l’ofici d’actor, sobre l’essència mateixa del teatre. Gonzalo Funes, autor i actor de l’obra, ens mostra la cara més real i humana de l’actor fora dels focus, com el Chaplin de “Candilejas” que es mira al mirall, després de la funció, amb ulls tristos, entranyable en el seu patetisme. Funes és un actor que, com els millors clowns, t’atrapa amb la potència del seu cos sencer, amb […]

Un banc del carrer. Una noia, molt jove, prenyadíssima, mira l’infinit. Un noi amb pinta de rapero no es pot estar quiet. Això és el que veus quan entres a la sala i la gent es va col·locant al seu lloc. Mires el programa de mà i veus una imatge que et diu clarament que aquesta és una obra “juvenil” i estàs convençuda que et parlaran de tòpics “juvenils” amb un llenguatge estereotipat “juvenil”, tot molt “juvenilment” empaquetat perquè agradi a un jovent immadur i superficial. Prejudicis. Prejudicis que es trenquen quan te n’adones que aquesta “canalla” (i dic “canalla” amb tot el pes del prejudici) t’està seduint des del primer moment, des de les primeres frases. T’atrapen, et fan […]