Gema Moraleda

La mateixa companyia que va emocionar-nos amb Et vindré a tapar, torna a escena amb Si jo no hi fos (la festa seria més divertida), un muntatge que parla de la por i la vulnerabilitat amb tendresa, sensibilitat i bellesa. A La Vilella, Espai en construcció ha creat un espai segur i màgic de la mà d’una escenografia tan senzilla com evocadora i l’envolvent música en directe d’Albert Martí, on assistirem a una història d’amor que tot just comença i podrem sentir les veus interiors d’uns personatges tan humans i fràgils com qualsevol de nosaltres. Amb un repartiment entregat, on destaca la feina de Blanca Solé i Montse Bernad, una posada en escena impecable i una capacitat infinita per entendre […]

Si aquest mes (tan complicat, tan convuls, tan etern malgrat que portem només set dies) només heu de veure una obra de teatre, potser hauria de ser aquesta. I no perquè us ajudarà a desconnectar, sinó perquè us farà connectar. Connectar amb la història anterior, amb una seqüència de fets que, conscient o inconscientment, ens han portat fins el moment actual. Los bancos regalan sandwicheras y chorizos observa el franquisme amb la mirada d’aquells que no el vam viure, d’aquells que, tot sovint, ignorem dades importants del que va ser la dictadura i del que són encara les seves conseqüències. Amb una posada en escena contemporània i molt performativa i una dramatúrgia excel·lent, el col·lectiu José y sus hermanas presenta […]

Kolmanskop és un muntatge d’una gran bellesa, carregat de poesia i visceralitat. En un espai escènic dominat per unes lianes de llana que ens transportaran a diferents escenaris, Laura Tamayo s’interroga sobre el sentit d’una existència a la que intenta donar forma a través de diferents històries que acumula en el seu cos. Amb una posada en escena precisa i evocadora, i una intèrpret potent i valenta en escena, Kolmanskop és un d’aquells muntatges per anar a gaudir amb els ulls i la pell, per deixar-se interrogar i per gaudir de la incertesa. Més informació a Somnis de teatre

Iván Morales fa el seu salt al teatre comercial amb un divertimento farcit d’humor negre i “políticament incorrecte” (malgrat que al final recorre en massa ocasions a l’acudit fàcil i passat de moda sobre “maricons” i “subnormals”). Per fer-ho, s’acompanya de dos dels actors joves amb més projecció ara mateix: Pol López i Oriol Pla. El primer construeix un entranyable perdedor alcohòlic que viu a un poble on ningú no el creu, mentre que el segon, malgrat exhibir una tècnica de clown que ja la voldrien molts, acaba passant de voltes un personatge amb poca substància. El resultat és un espectacle que fa riure, que entreté i que està ben fet, però que no passa d’aquí. Més informació a Somnis […]

A Solo creo en el fuego, Carlos Martín-Peñasco i Ángela Palacios plantegen una pregunta eterna de l’art: quina relació s’estableix entre l’artista i la seva obra? És tot l’art autobiogràfic? Cal que ho sigui? És lícit? Per fer-ho ens plantegen dues situacions, d’una banda, la relació d’amor i complicitat que van establir els escriptors Henry Miller i Anaïs Nin, tots dos artistes autobiogràfics; i, de l’altra, la situació personal dels mateixos Carlos Martín-Peñasco i Ángela Palacios. La primera situació es narra amb la passió i la sensualitat com a marca distintiva, mentre que la segona esdevé el relax còmic però igualment carregat de veritat que contrapesa un relat més dens i ple de fantasmes. El resultat és un espectacle bell, […]