Gema Moraleda

Veure Lola Herrera i Héctor Alterio sobre un escenari és motiu més que suficient per sortir de casa i apropar-se al Teatre Romea. Poques vegades tenim l’oportunitat de gaudir de dos intèrprets de la seva talla sobre un escenari. És cert que el text no és res de l’altre món i que la resta del repartiment no acompanya com caldria la parella protagonista però, tot i això, Herrera i Alterio ens regalen una feina tan ben feta que seria un error perdre-se-la. Més informació (en castellà)

La vida és allò que transcorre entre un dinar de Nadal i el següent. Si mirem les fotos dels nostres darrers dinars de Nadal, segurament veurem més o menys les mateixes cares i actituds molt semblants en els protagonistes. El llarg dinar de Nadal ens mostra noranta anys d’una família condensats en aquests dinars que, en el fons, són sempre el mateix. Amb unes interpretacions increïbles i delicades en què veurem els actors envellir davant dels nostres ulls sense l’ajuda de cap mena de maquillatge, La ruta 40 presenta un muntatge commovedor sobre la família i la pèrdua. Una reflexió lúcida, punyent i emocionant sobre el pas de temps i el record. Un muntatge petit però ple d’intenció i matisos. […]

A aquestes alçades de la pel·lícula Lluís Homar ja ha demostrat que és un dels millors actors de la seva generació. La qualitat de la seva feina no només no es qüestiona sinó que es celebra. I això em fa preguntar-me: calia aquesta Terra baixa? Calia convertir un text amb més de deu personatges en un monòleg? Calia que l’Homar s’enfrontés a aquesta tasca? Aporta tot plegat alguna cosa més enllà d’alimentar l’ego del protagonista? Honestament, jo penso que no. Això sí, Lluís Homar i Pau Miró fan una feina excel·lent davant del repte autoimposat. Molt recomanada per a fans de l’actor o del text. Més informació

Arbres és una d’aquelles històries que es queden amb tu uns quants dies després de deixar el teatre. Immersos en un bosc de fantasia, amb el terra recobert de fulles seques, la història es desenvolupa en forma de petits contes que contenen altres contes fins a formar una única història. Personatges fràgils i una bona dosi de poesia són els ingredients secrets d’aquesta història que transita entre la fantasia i el somni i et deixa l’agradable sensació d’haver format part d’un moment màgic. La Virgueria fa honor al seu nom amb aquest muntatge de la Sala Beckett especialment recomanat per a fans de Calders i altres ànimes sensibles. Més informació

Reconec que, per sorpresa meva, aquest text de Shakespeare no em va acabar de fer el pes. De fet, el meu problema radica gairebé en exclusiva en el personatge de Timó, a qui no m’acabo de creure després de la seva caiguda en desgràcia. Dit això, l’adaptació i la direcció de David Selvas em van semblar magnífiques així com la feina de tot el repartiment, en especial durant l’esbojarrada festa de la primera part en la que coneixem els personatges i les seves circumstàncies personals. També em va semblar impecable l’escenografia (canvi inclòs) i les llums, que ajudaven a crear els ambients necessaris per fer lluir els monòlegs de Manrique de la segona part. Un Shakespeare estrany però que, com […]