Penso en els experiments psicològics amb expressions bàsiques que demostren sorpresa, por, felicitat, etc. Totes aquestes expressions facials que estan limitades en una màscara inert. Tot i això, la persona que dóna vida a una màscara fa que aquestes expressions humanes es comuniquin més enllà d’un mer gest facial.
Kulunka demostra el seu talent en aquell donar vida a una màscara inert. Però va més enllà. El seu domini de la il·luminació, l’escenografia, el vestuari, el so just ens envolten en un entorn ben definit. Ens traslladen al seu món en un obrir i tancar els ulls.
Des del minut 1 t’emboliquen en aquesta història de família, molt allunyada de la de Mr. Wonderful i més propera a la realitat. La complicitat amb el públic que es busca tornant aquesta mirada a l’espectador ens recorda que de decisions està feta la vida i que els petits moments poden portar a resultats magnànims.
Una trama ben filada que no deixa temps a la pausa però sí a la reflexió.
Escoltin aquestes màscares, tenen molt per explicar-los.