Eirene Ramos

“Quanta bellesa!” aquest va ser el meu primer pensament en sortir de gaudir de Todas las noches de un día. Un espectacle que conté una bellesa creada a través d’una història dura, molt dura, que explicada d’una altra manera podria convertir-se en notícia de la secció de successos de qualsevol mitjà groguista, però que Alberto Conejero escriu amb tal poètica que és una delícia amb la que gaudir en cada frase. A sobre de l’escenari Carmelo Gómez i Ana Torrent, molt ben dirigits per Luis Luque, representen a Samuel, el misteriós i reservat jardiner que té cura de l’hivernacle de la Sílvia, una enigmàtica dona que porta un temps desapareguda. L’obra se centra en el dia que la policia ve […]

Que Jesucristo Superstar és un super clàssic del gènere dels musicals no és matèria de discussió. L’aposta musical de Lloyd Webber i Tim Rice, rockera i hippie, sense complexes, molt de l’estil de Hair (musical amb el que s’ha compartit no només estil sinó també repartiment al llarg dels anys), és guanyadora, i aquest producció intenta seguir-ne el rastre. Ara bé, la versió de Massimo Romero Piparo no es pot considerar tant antològica com el seu actor principal, Ted Neeley, que amb 74 anys segueix en el seu paper de Jesucrist Superstar que el feu famós en la pel·lícula del 1973. Al seu favor, el conjunt de personatges principals -Maria Magdalena, Simó, Caifàs…- estan ben cisellats i es despleguen en […]

El Despertar de la Primavera m’ha sorprès gratament. Sense grandiloqüència ni grans pretensions, el musical aconsegueix, gràcies al talent de tot l’equip i a una molt bona execució d’aquesta obra del Off-Broadway, conservar un bon ritme durant les més de 2 hores que dura, enganxant al públic de principi a fi. Els seus joves actors i els seus músics ens demostren que no es necessiten grans escenografies, perruques per un tub o milions de llums perquè un musical funcioni: l’escenografia és escarida, encara que està molt bé utilitzada; el vestuari és simple, però dóna bon resultat; les actuacions dels joves actors i actrius són molt bones; a més realitzen les coreografies amb molt ritme i poètica; i a nivell vocal […]

“Has d’anar a veure-la”… Poques obres hi ha en les que el públic conclogui al uníson amb una frase tan categòrica, i menys sent teatre de màscara, però André y Dorine és així, pura màgia que agrada a tothom, i no és para menys. Per la seva poètica, per la seva delicadesa, per un fil argumental genialment construït, per la seva naturalitat i calidesa, per una qualitat interpretativa molt alta en un tipus de teatre en el que no és gens fàcil… La llista de raons per anar a veure-la és interminable. Com a públic vius una muntanya russa de sentiments, de sensacions, rius, plores, t’emociones, empatitzes amb els personatges, els estimes com si fossin els teus propis avis. És […]

Embarcar-se en un projecte teatral clàssic sempre és un repte, perquè es poden realitzar adaptacions que no casin amb el present, o que no respectin l’essència i universalitat que els textos originals solen tenir. I en aquest cas, aquest repte s’ha superat amb escreix. L’adaptació de L’Avar de Molière que es pot veure actualment en el Teatre Goya és una veritable joia. Respectant el text original, estem davant una versió fresca, dinàmica i molt divertida. Per sobre de tot cal destacar el paper d’en Joan Pera, sincerament és la primera vegada que veig a l’actor català en escena, i encara que no conec la seva faceta més còmica, sí que puc dir que la clava amb el seu avar; tant […]