Dera Gé

Amb la Cubana t’ho passes molt bé segur. Moments de fart de riure, altres moments una mica repetitius, però surts amb una bona sensació. Si que és cert que potser hi ha molt de número musical i que al final amb tanta cosa abruma una mica. Hagués preferit una mica menys. A “L’amor venia amb taxi” fan un homenatge al passat del que malauradament no hi entenc tan, i crec que amb una mica més de cultura folklorica de Barcelona, ho hagués gaudit més. Obra llarga, sense descans, però plena d’energia.

M’ha agradat molt. Partint d’un text molt ben escrit però poc original en quan a temàtica, direcció i intèrprets han sabut fer-lo bonic amb una obra de teatre d’una duració d’una hora, més que suficient per explicar la història de dues persones que s’estimen. Els vull felicitar especialment per la part de la interpretació: actors catalans que hem vist en els escenaris durant anys i que han demostrat que és possible actuar amb naturalitat, sense fer ús de la cantarella, de la “veu de doblador”, .. parlant des de l’ara, des de la veritat i la honestedat. No vull donar moltes explicacions sobre el text, crec que cal anar-hi per entendre el seu missatge i compartir-lo en directe amb ells. […]

Té molta personalitat. Tanta que potser no acabes d’entendre què pretenen comunicar, tot i que interpreto que simplement és la Jarana com a tal, el descontrol, el passar-ho bé. Té parts que es fan més llargues qu’altres però en conjunt tot el món que creen, totalment desconcertant (vaig sortir pensant: què acabo de veure?) té un encant especial. Jo em quedo amb l’alegria, que és el que a mi m’ha transmès. Un conjunt de coloraines i de ritmes. També un sense sentit de barrejes entre cants, micròfons … Ell ball dels micros que van cap enrere espectacular, per mi el millor de tots. Els recursos molt repetitius son potser els que em van costar més.

El Peix Daurat és un testimoniatge dur i cru d’una noia que de molt jove ha viscut l’episodi de la bogeria, fins el punt d’internar-se al famós hospital de Sant Boi. El monòleg és una explicació de la seva experiència: des de les “bogeries” que experimentava fins a l’actualitat. Naixem boges o els traumes que hem viscut i borrat de la nostra memòria ens hi tornen? El trastorn és algo aïllat o tots en patim algun al llarg de la nostra vida? És un monòleg d’acceptació i valent. Trencador amb els estigmes de la societat sobre què és la bogeria, qui son els bojos, com ens els imaginem… Ho fa des de la narrativa sincera i sense entrar en el […]

Quines ocurrències! És divertit, fàcil, et rius… Crec que falta una mica de connexió entre els diferents escenaris que ens plantejen però t’ho passes molt bé i tenen un control del cos magnífic. Uns genis. Els efectes especials de so i llums molt encertats també. La comèdia en el més mínim detall.