Cinta Paloma Vila

És un tòpic dir o sentir que tot sovint les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha una escala de grisos. Aquesta premissa s’accentua quan, a més, la veritat no es pot comprovar. El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró, ho exemplifica d’una manera magistral: un monitor de natació ha fet un petó a un nen que plorava perquè li feia por llençar-se a l’aigua sense flotador i uns pares, suggestionats per un cas d’abús sexual infantil ocorregut al barri recentment, se’n queixen, fan preguntes a la directora sobre la integritat del noi i en massa acaben desapuntant els seus fills de l’activitat. Definitivament, una situació molt versemblant en l’actualitat. Aquest argument ens transporta al mateix univers […]

Un pròleg, quatre monòlegs, un epíleg i una escena final conformen l’estructura de La dona fantasma, el nou espectacle de la companyia T de Teatre, que en aquesta ocasió ha estat escrit i dirigit el dramaturg argentí Mariano Tenconi Blanco. Som als anys setanta, i quatre mestres d’escola expliquen un episodi vital que les vincula a cadascuna amb un fantasma: una amant argentina, una mare morta, una companya sentimental i una actriu afusellada. La música en directe, a càrrec de Joan Palet (violoncel) i Rafel Plana (piano), crea un ambient acollidor i discret que acompanya les actrius en tot moment i dona unitat al conjunt de l’obra. En aquest ordre, Marta Pérez capta l’atenció i l’empatia del públic interrogant-se sobre […]

Fer riure a partir d’escenes quotidianes té dues cares: per una banda, és senzill perquè tothom s’hi pot sentir fàcilment identificat; per l’altra, és complicat perquè qualsevol exageració o llicència que es passa de la ratlla és detectada per l’espectador, que desconfia. Rovira vs. Rodríguez, però, agafa els punts forts d’una situació del tot creïble i aconsegueix les rialles del públic traient suc d’estereotips i fent bromes de caràcter cultural, sexual i polític. Aquest espectacle forma part de la trilogia que Cristina Clemente i Nelson Valente han escrit i dirigit —amb la col·laboració de Muguet Franc com a ajudant de direcció— dins del marc d’un projecte de creació escènica internacional d’On el Teatre Batega, que vincula el teatre català amb […]

Ja ho deia, Brossa, que l’argument podia fer nosa. La setena porta no té un fil narratiu que cusi totes i cadascuna de les escenes, però sí que compta amb bones interpretacions, un missatge potent i una escenografia molt lluïda. A partir de textos del polifacètic artista Joan Brossa i amb dramatúrgia de Laura Aubert, la companyia Els Pirates Teatre presenta aquest espectacle que atrapa i juga amb l’espectador. Una oficina del tot ordenada i la porta d’un ascensor molt actiu acullen els personatges principals de l’obra (tres secretàries i un conserge) durant una jornada laboral que aparentment és ben quotidiana. Amb poques paraules se’ns fa entendre que les treballadores esperen, aquell dia concret, un reconeixement que els ha de […]

La infanticida és el monòleg teatral amb què Caterina Albert (L’Escala, 1869-1966) va guanyar els Jocs Florals d’Olot l’any 1898. Pel segle i escaig que ens separa d’aquell moment, és molt de valorar que l’adaptació i la dramatúrgia que n’ha fet Marc Rosich mantinguin l’aura del text original. Més encara quan la peça s’ha convertit en una òpera electrònica amb composició musical de Clara Peya, que, lluny d’abstreure’ns del drama, ens acosta al patiment de la protagonista d’una manera original però autèntica. Neus Pàmies interpreta Nela, una dona enclaustrada en un espai indeterminat per haver matat la seva criatura. Atès que el títol ja ens revela el tema l’argument, la riquesa de l’espectacle rau en el fet de resseguir el […]