Grand Canyon se situa, segons la sinopsi de l’obra, en un poble de la Catalunya interior. Però en realitat l’acció podria passar en qualsevol indret del món occidental, perquè els conflictes i debats que pateixen els personatges d’aquest text de Sergi Pompermayer són els mateixos que travessen la classe social baixa de qualsevol país capitalista. Aquest és el moll de l’os del muntatge dirigit per Pere Arquillué, i també la principal virtut; o hi empatitzes per proximitat o te’n distancies per irrealista.
Pere (Joan Carreras) i Angi (Mireia Aixalà) són un matrimoni amb una filla de divuit anys, Rubi (Maria Morera), a qui citen judicialment per la lletra d’una de les seves cançons. La família nuclear, molt ben interpretada pels actors esmentats, és la protagonista d’una peça teatral en què el retrat social de l’entorn té el mateix pes —i interès— que el problema al qual ells tres s’han d’enfrontar. Ho demostren la gràcia del personatge del jove Joan Josep (Guillem Balart) i, en menor mesura, l’enigma que envolta la prostituta Tatiana (Mar Pawlowsky) i les dobles intencions del barista Miqui (Eduard Buch).
Quan la citació judicial de Rubi coincideix amb el diagnòstic fatal de la malaltia de Pere, el pare de família es veu en un atzucac en què mai havia pensat arribar i recorda els somnis no complerts que havia planificat durant la joventut. Sense necessitat de grans accions, el conjunt del muntatge funciona molt bé i fa passar una bona estona a l’espectador, a qui probablement no calia l’epíleg amb final feliç —l’opció d’un desenllaç obert hauria resultat potser més suggeridor per a un text amb algun cable solt.