Els fills, de la dramaturga i guionista britànica Lucy Kirkwood, és una obra de teatre contemporani. Cronològicament ho és perquè va ser estrenada l’any 2016, però textualment també quadra amb la definició, atès que presenta una situació molt versemblant en l’actualitat i planteja un dilema ben adequat als nostres dies: una trobada entre amics que feia dècades que no es veien porta a debatre si existeix i si s’ha d’assumir alguna mena de responsabilitat generacional envers els més joves. No en va fou guardonada amb el Writers’ Guild Awards 2018 a la millor peça teatral.
Rose (Emma Vilarasau) visita per sorpresa uns antics companys de feina, Hazel (Mercè Aránega) i Robin (Jordi Boixaderas). El matrimoni, que s’acosta a la setantena, viu en aquella casa des del recent accident produït en la central nuclear on tots tres havien treballat anys enrere. La conversa sobre diverses qüestions d’àmbit domèstic va evolucionant fins que Rose, que fa quaranta anys que va marxar del país, revela la motivació de la visita i, fent-ho, posa Hazel i Robin —i, de retruc, l’espectador— en una cruïlla ètica.
El bon ofici d’Aránega, Vilarasau i Boixaderas sosté un muntatge construït sobre un text bo que, en aquesta posada en escena, està mancat de la intensitat sentimental i del dinamisme de l’ambient casolà i de confiança que hauria d’emocionar el públic i que l’obra no aconsegueix fer. Aquest defecte de la direcció, a càrrec de David Selvas, se suma a les tres temptatives de final a què sembla desembocar l’espectacle, que es desenvolupa durant més de noranta minuts en una escenografia de Josep Iglésias suposem que pretesament ambigua entre un espai interior i un d’exterior.