Carles Armengol Gili

Alfonso Sánchez i Alberto López van aparèixer en el panorama cultural l’any 2012 gràcies a la pel·lícula El mundo es nuestro, un dels primers exemples de crowdfunding que es va donar a l’estat espanyol. La fama, però, els hi ha arribat gràcies a les intervencions a Ocho apellidos vascos o la sèrie Allí abajo. El seu peculiar sentit de l’humor, on es barreja el tòpic andalús amb les reivindicacions socials, es veu totalment representat en l’espectacle que ara es presenta. En realitat es tracta d’un recull d’articles que l’escriptor Arturo Pérez-Reverte va publicar fa anys, i que ara els dos actors han reinterpretat i adaptat al teatre. La idea original és parlar de la corrupció, el desfalc o l’estafa, o […]

Just a mig estiu, amb onada de calor i el Grec a punt d’acabar-se, està bé que el Versus ens delecti amb “una ronda” de Cole Porter. Un petit aperitiu, tenint en compte que a la tardor el TNC presentarà un Shakespeare amb cançons del mateix compositor americà. Aquest cop, però, el text és d’Arthur Schnitzler, un autor psicològicament complex que molts veien com el braç literari del mateix Sigmund Freud. El cert és que en aquesta versió la complexitat queda un pèl dissolta, ja que s’atorga més importància a la música que al propi text… aspecte que és perfectament lícit però que no ens ha de portar a engany. Tot i que Cole Porter sona aquí més obscur del […]

Si alguna cosa en podem treure d’aquest espectacle és que la democràcia grega, mare i model de totes les democràcies que han vingut després, també tenia les seves esquerdes i les seves parts fosques. L’exemple més clar és el judici a Sòcrates, l’home que deia el que pensava sense disfressar mai la veritat… la seva veritat. Aquest judici, que va acabar amb la mort del filòsof, va estar ben farcit d’interessos privats, mitges veritats i corrupteles variades. I és precisament això el que Mario Gas i Alberto Iglesias han volgut plasmar en un text feixuc, dens i amb poca -o nul·la- acció dramàtica. És cert que interessa sobretot el pensament i els arguments del gran home, però s’hagués agraït una […]

L’any 2011 vaig poder presenciar en el mateix Teatre Lliure un altre espectacle de Van Laecke, Platel i Prengels, Gardenia. Tot i que aquell muntatge anava sobre el transformisme, la tolerància i l’acceptació d’una sexualitat diferent més enllà dels seixanta anys, les intencions artístiques són molt similars. Tant un espectacle com l’altre juguen amb l’estranyesa dels espectadors, fins a fer-los còmplices d’unes històries que requereixen esforç i comprensió. Més que històries són imatges, sensacions. Imatges bellíssimes que acompanyades de la música adquireixen una èpica i un simbolisme a prova de bombes. Sigui com sigui, aquest En avant, marche! té alguns problemes de base que per a mi no el fan del tot rodó. Segons el dossier i el programa de […]

Aquesta versió teatral d’El discurso del rey comença amb un home nu que de mica en mica van vestint -o disfressant- de rei. Una bona i encertada metàfora per a una obra en la que un dels personatges arriba a dir: “El rei només és un actor, i la família reial una companyia de teatre.” Si tenim en compte que aquest actor principal no pot escollir govern, ni fer lleis, ni decidir si porta o no el seu país a la guerra, ens adonarem que tot plegat queda supeditat a una qüestió d’imatge i oratòria. Fins aquí tot entra dins del que es considera acceptable, però… ¿què passa si l’oratòria és l’única cosa que aquest personatge no pot aportar? ¿Què […]