Carles Armengol Gili

Si no fos pels comentaris a la Catalunya dels noranta o a la d’ara mateix, un pensaria que l’obra va ser escrita fa quaranta o cinquanta anys. El seu estil, els recursos utilitzats i la seva trama fulletonesca ens la situen dins d’un subgènere molt concret, el de les disputes familiars. La intenció de Jordi Casanovas és la de retratar la societat catalana a partir d’una família arquetípica, però el fet d’explicitar-ho vàries vegades al llarg de la funció acaba restant efectivitat. És cert que reconeixem molt bé els personatges i que ens creiem les situacions, però és això suficient per extrapolar-ho a la identitat d’un país? En aquest sentit, crec que a mi em funcionava millor el llenguatge poètic […]

No és habitual trobar musicals sobre temes tan sòrdids, però no es tracta pas d’un cas aïllat (Assassins, Sweenney Todd, American Psicho, Killer, etc) ni tampoc d’un fet que ens sigui del tot desconegut. El cas de Leopold i Loeb ja va ser adaptat molt lliurement per Alfred Hitchcock a La soga, i ara fa uns dotze anys que el compositor Stephen Dolginoff va estrenar a l’Off Broadway la seva versió musical. El muntatge ha tingut múltiples adaptacions a tot el món, i aquesta que ara ens ocupa ve de la mà d’una companyia madrilenya que ja ha triomfat en el Nuevo Teatro Alcalá. La versió que n’ha sortit funciona, però es perd una mica en un escenari gran. Sembla […]

Sense cap mena de dubte, aquest és l’espectacle del moment. Quasi des del primer dia, el teatre s’està omplint funció a funció, i no és gens fàcil veure plenes les més de 800 localitats de la Sala Gran del TNC. El cert és que Manu Guix i Àngel Llàcer han sabut crear un espectacle que diverteix, et fa feliç durant un parell d’hores i t’enganxa amb les cançons d’un compositor tan saquejat, però sempre tan efectiu, com és Cole Porter. Tota la part escenogràfica i de vestuari, així com la maquinària del teatre, funcionen a les mil meravelles… I quan sembla que ja no es pot demanar res més, resulta que es posen a recitar Shakespeare en un suposat plató […]

La col·lecció s’inscriu en la primera etapa de l’obra de Pinter, per la qual cosa sembla que encara s’estaven assajant alguns dels trets més característics del seu estil: els diàlegs inconclusos, els silencis, el joc entre veritat i mentida… En obres posteriors, com La traïció o Vells temps, apareixeria de nou el tema de la infidelitat però sempre com un element que en fa disparar d’altres. A l’obra que ens ocupa, en canvi, no s’acaben de veure els danys colaterals del suposat engany, i suposo que la direcció d’Albert Prat no ha acabat d’extreure tot el suc a una peça tan etèria i esmunyedissa com aquesta. La interpretació és un altre dels esculls, ja que no tothom sap omplir els […]

Veiem sovint moltes obres on es parla del teatre o dels actors, però és la primera que veig on es parla de les tècniques d’interpretació. I aquesta és la premissa i el desenvolupament, ja que Premis i càstigs és un mostrari d’exercicis teatrals -alguns de força divertits- i poca cosa més. Comença l’obra amb un grup d’actors que, vestits com si haguessin d’interpretar una peça de Txékhov, surten a l’escenari per explicar-nos i mostrar-nos tot el que es pot expressar amb les mans, amb el rostre, amb tot el cos… La idea és original i permet gaudir de moment únics, poc vistos, i molt agraïts. Però quan un veu que amb allò no s’anirà enlloc comença la inquietud i un […]