Àlex Martínez Vidal

Però no per a tothom! Probablement una de les coses que em faria més il·lusió a la meva vida és portar a la meva àvia a veure un Ultrashow i que en sortís contenta, però ho veig bastant complicat. Noguera és un dels capitans de l’anomenat PostHumor, un nou gènere on l’espectador ha d’anar en preavís, ha de fer un esforç previ de comprensió de la proposta que li ofereixen on el gag, l’acudit, no ve explicitament definit. Noguera és més que un còmic, és un artista polièdric, dibuixa, escriu i actua… Ah! I també canta. Bàsicament té idees i les explica, idees que fan riure a tothom que l’entén i odiar-lo a tothom que no. L’Ultrashow sempre és diferent […]

És fantàstic que existeixi un espectacle com Crimen y telón i que companyies com Ron Lalá facin l’esforç titànic que implica la seva confecció. El muntatge ens planteja la cultura (el teatre, la literatura, la música…) com un bé il·legal i perseguit en una distopia futurista. Els artistes són els dolents en una societat on només val la raó i la practicitat d’un món globalitzat sense ànima. Al més pur i únic estil de la companyia, l’espectacle barreja la trama amb cançons, versos i referències culturals de tota mena. El millor de Crimen i telón és el to únic de Ron Lalá, unes fantàstiques interpretacions i la tendresa que desprèn dedicar-li un espectacle a la importància que té la cultura […]

Tampoc promet una altra cosa. Molt de concert i molt poc de teatre, cinc actors i tres músics interpreten les coples de tota la vida. L’espai 360º del Teatre Gaudí ofereix una nit bonica amb cançons ben cantades, però l’absència d’un fil teatral més contundent es troba tant a faltar com un esforç per atreure a les noves generacions a l’antic món de la copla. En definitiva, una bona oportunitat pels nostàlgics i amants d’aquest gènere.

L’escenografia, il·luminació i vestuari em van fer viure l’aïllament i el fred que abraça la història d’Agatha Christie, però se’m va fer un espectacle llarg i pesat. No sóc un expert en teatre, però si que m’agrada la novel·la negra i certament La Ratonera no va mantenir la meva atenció més enllà dels 15 minuts inicials. L’intenció és bona, però crec que una producció tan ambiciosa hauria de mesurar millor el tempo: realment les dues parts (d’una hora cadascuna…) la fan eterna i el ritme em sembla, en una paraula, antic. El text ho és? D’acord, però crec que caldria adaptar-lo al 2014 o al 1990 com a mínim. Si no, lluny d’aconseguir que l’espectador quedi ‘atrapat’ a La Ratonera, […]