Tot el que necessites per anar al teatre

David Desola s’encara al món laboral amb la comèdia ‘Zona Franca’

3 novembre 2015

n

Israel Solà dirigeix l’obra més representada de David Desola, Almacenados, que arriba per primer cop a Barcelona en català com a Zona Franca. Lluís Marco i Pau Vinyals encarnen els dos protagonistes, l’encarregat d’un magatzem a cinc dies de jubilar-se i el jove que l’ha de substituir i ho qüestiona absolutament tot. Una obra sobre un món laboral que es presenta com la única possibilitat de realització de l’ésser humà, però que, finalment, acaba sent un engranatge alienant i buit de contingut.

TEATRE_BARCELONA-zona_franca-REVISTA_1

Estrenada a Madrid el 2004 amb José Sacristán, Almacenados va estar dos anys en gira -passant per La Villarroel- i s’ha representat a diversos països d’Amèrica llatina i Europa. A Mèxic porta ja cinc anys en cartell i se n’ha fet una versió cinematogràfica amb guió del mateix autor. Ara s’estrena a la Sala Muntaner com a Zona Franca traduïda per Jordi Casanovas, qui, amb la seva tossuderia per potenciar la dramatúrgia catalana, va perseguir Desola perquè arribés finalment a Barcelona en català. “És un dels nostres autors més internacionals, però encara no ho sabem prou”, diu Casanovas d’un autor català que, amb una quinzena d’obres estrenades i premis com el Marqués de Bradomín, l’Hermanos Machado o el Lope de Vega, amb prou feines s’ha pogut veure a Barcelona.

“QUE DIVERTIDA, QUE TRISTA!”

“Vaig escriure Almacenados als anys 90, quan jo era un ‘nini’ -tot i que aleshores no es deia així- sense estudis que anava d’una feina precària a una altra”, explica Desola. “Vaig vendre extintors, vaig anar a Mallorca a netejar boscos i també vaig treballar en un magatzem de Barcelona que va inspirar l’obra”. “Allà hi vaig conèixer molts senyors Mañé que, com l’encarregat de Zona Franca, tenen una mena de Síndrome d’Estocolm després que durant 30 anys el seu món hagi girat entorn de l’empresa”.

Precisament aquest retrat dels personatges -el senyor Mañé, l’encarregat a punt de jubilar-se, i el jove que l’ha de substituir, en Nin- és el que va atraure primer el director, Israel Solà. “Estan molt ben dibuixats, es reconeixen de seguida. Tenen unes postures vitals molt clares que els comporten un xoc respecte la feina i altres valors de la vida, com el respecte o l’esforç”. Per Solà, el text mostra com cadascun dels personatges s’enfronta a la feina: mentre que per un és el que li dóna sentit a la vida, per l’altre és un mitjà, un lloc on no involucrar-se excessivament. Això crea situacions absurdes, còmiques, però amb un rerefons punyent on són els actors qui guanyen el pols a una hora i mitja d’un muntatge d’escenografia sòbria i poca acció. “Com en les obres de La Calòrica (la companyia que dirigeix), surts dient: que divertida… i que trista!”.

Per Pau Vinyals, també és interessant veure com es relacionen dues persones nascudes de generacions ben diferents. “A vegades els joves ens considerem millors per no haver nascut en una dictadura, però no sé si sabem encara què vol dir viure en democràcia”. I aquí rau una de les qüestions del personatge: “Ell qüestiona constantment en Mañé, però en canvi mai es qüestiona la seva vida. No té ni idea de qui és, ni on va”. I és que, explica Lluís Marco, aquesta no és una comèdia a l’ús, sinó que “s’aconsegueix fer riure el públic amb un text ple de dards de profund calatge”. “Amb l’experiència que et donen els anys fent aquesta feina, quan llegeixes el text ja veus cada punt on riurà la gent. Pots tenir la temptació de fer-ho fàcil, però les noves generacions, la de l’Israel i en Pau, t’obliguen a buscar la veritat, a obrir la carn als personatges i que es tornin patètics. Això és el que fa més gratificant l’obra, que no sigui una comèdia a l’ús, sinó des de les entranyes”.

TEATRE_BARCELONA-david_desola-REVISTA_1

TREBALLAR PER VIURE O VIURE PER TREBALLAR?

“Quan sento a les notícies que el govern anuncia la creació de milers de llocs de treball sempre em pregunto: Estaran ben pagats? I sobretot, seran útils per la societat?”, diu Desola. Hem de viure per treballar o treballar per viure? Qui determina la feina que podem fer en un dia? Qui determina la feina que podem fer en un dia? L’obra interpel·la tothom, més enllà del tipus de feina que faci. I és que per Jordi Casanovas una de les preguntes més importants és: per què construïm la nostra identitat en base a la nostra feina?

Text: Mercè Rubià / Fotografies: David Grau

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona

Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al CalendariTB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l’activitat teatral de la ciutat de Barcelona.


Comentaris

Sigues el primer en deixar el teu comentari.

Deixa el teu comentari

Has d'estar registrat per poder comentar. Pots registrar-te aquí, o pots entrar a continuació:

Acceptar Aquesta plataforma web utilitza cookies pròpies per a recopilar informació que ajudi a optimitzar la visita a la pàgina web i cookies de tercers per a recollir informació sobre les seves visites i l’ús de la nostra web. Vostè pot permetre el seu ús, rebutjar-ho o canviar la configuració quan ho desitgi. En cas de seguir navegant, es considerarà que accepta l’ús. Més informació: Política de Cookies.