Tot el que necessites per anar al teatre

Victòria Pagès: “Es demana la presència de dones però després costa fer-nos visibles”

21 març 2019
e

Per Rubén Garcia / @RuGarciaE

La Victòria és una actriu carismàtica i estimada sobretot per tota una generació nascuda als 80 que, encara avui, la coneixen pel seu breu pas pel Club Super 3. És una dona curiosa, amb empenta i amb moltes ganes d’emprendre nou projectes. És dobladora, actriu de cinema (Cerca de tu casa o Íngrid) i de televisió (Merlí, Nit i dia, Ventdelplà o Oh! Europa) però sobretot és una de les actrius de teatre amb una de les carreres més consolidades i constants dels escenaris. Va fer els seus primers passos com a actriu a l’escola, s’hi va aficionar al Centre Moral i Cultural del Poblenou, on formava part del grup de teatre Abalot, i a poc a poc i sense haver-ho plantejat es va veure immersa en el món de la interpretació.

Victòria Pagès: Mai de la vida em va passar pel cap ser actriu ni anar a l’Institut del Teatre, de fet vaig estudiar la carrera d’Història i vaig acabar treballant a la Generalitat, en una revista del Departament d’Ensenyament. Però poc a poc m’hi vaig anar posant, vaig conèixer a persones com l’Àngels Gonyalons o el Ricard Reguant i vaig anar fent càstings… Vaig fer substituta de la Mercè Pons a l’obra ‘El Knack’, protagonitzada també per Carles Sabater i Pere Ponce, i aquest va ser el meu primer paper com a professional. Em vaig veure immersa de rebot en el món teatral.

Teatre Barcelona: Fins que vas fer cap a la televisió.

Just en aquell moment a TV3 buscaven gent jove per fer un nou programa infantil. Jo no podia anar, estava treballant, però en Carles Sabater em va animar i al final em van agafar. Vaig parlar amb el meu cap de la Generalitat per explicar el que m’havia passat i ja no hi vaig tornar mai més… (riu). El programa es deia Matraca NO!, el presentàvem juntament amb el Marc Martínez i el Jaume Piqué.

Va ser un trampolí per als projectes posteriors.

La gent em coneixia més i vaig començar en altres projectes, molt d’ells teatrals, van anar sorgint, una cosa em portava a una altra…

Parlant d’aquesta època televisiva… Hi ha tota una generació de persones que encara veuen en tu personatges mítics com la Nets del Club Super 3 o la Meritxell a Oh! Europa. Que vas aprendre del teu pas per tots aquests programes?

Per mi la televisió va ser clau. Si no haguera tingut una feina d’un any a TV3 no hagués deixat la meva anterior feina. La tele em va donar una gran empenta. Al Super 3 només vaig ser-hi un any, sembla que molt més oi? Però, no. Allí vaig aprendre que la memòria infantil és indestructible, està gravada a foc (riu) encara avui em trobo a gent, que en aquell moment eren nenes i nens, que em reconeixen com la Nets. Ei! i m’encanta i em fa molta il·lusió. Al Super 3 treballàvem d’una manera molt artesanal amb el chroma verd, em feien parlar amb un Son Goku imaginari. Em vaig acostumar a interactuar amb personatges que no existien i gràcies a aquesta habilitat em van agafar els Dagoll Dagom per fer Oh! Europa. La Meritxell era una guia que parlava amb grup de turistes que evidentment no existien. Allí em vaig adonar que tot serveix: de ben joveneta vaig aprendre que tot serveix i que de tot se n’aprèn, que tot és qüestió de treballar i que tot suma.

Vas treballar amb Dagoll Dagom a Oh! Europa però amb ells també vas fer un musical T’odio, amor meu.

Exacte, però el que poca gent recorda és que el meu primer musical va ser Snoopy, el musical de Ricard Reguant. Jo no sóc una actriu especialitzada en musicals però el Joan Lluís Bozzo em va oferir aquest paper. Vaig gaudir molt d’aquesta experiència i, fins i tot, vam fer gira per Espanya. Tenia un personatge molt bonic i vaig aprendre molt de companys com el coreògraf Ramón Ollé, el Pep Antón-Muñoz, la Nina, la gran Montse Pérez…

Recordes algun personatge que t’hagi marcat especialment?

Més que un personatge que m’hagi marcat tendeixo a recordar personatges que m’han ajudat a fer passos importants a la meva carrera. Per exemple: vaig aprendre molt amb Escenes d’una execució al TNC amb la direcció de Ramón Simó i al costat de l’Anna Lizaran i el Ramon Madaula, a la Companyia del Romea de Calixto Bieito vaig aprendre a actuar visceralment i sense prejudicis i el Joan Ollé em va ensenyar el valor de la paraula i del significat. Viure tot això ha estat meravellós. No tinc cap família teatral, sempre he anat treballant allà on m’han donat l’oportunitat. He pogut anar treballant amb gent molt diferent i que m’han demanat coses molt diferents, gràcies a les quals he après molt. Crec que, en aquesta professió, s’ha de ser molt generós amb els personatges i, sovint, hi ha papers que no són principals però estan plens de matisos i en pots extreure moltes coses positives.

Parlant de personatges: sovint ens trobem que n’hi ha molts per a dones joves i per dones grans, però què passa amb els personatges femenins de mitjana edat?

L’Anna Lizaran em va dir fa molts anys: “Nena, a partir dels 50 ets transparent i ja no et tornen a cridar més fins que no en tens 60”. I ara veig que sí, així és (riu), l’Annita tenia raó. Realment és un dels drames d’aquesta professió. La Whoopi Goldberg deia: “Només hi ha tres personatges a fer en el món artístic per a les dones: la Julieta, la dona follable i després ja ve Paseando a Miss Daisy i entre aquestes dues últimes només hi ha la Fiscal del Districte”, és a dir, les dones amargades i amb caràcter… Sempre confio en què les noves generacions acabin escrivint coses diferents.

Segurament un sector teatral amb una mirada més feminista ens pot ajudar a ser més optimistes.

Si, però és que jo crec que el feminisme arriba fins on arriba. Valoro el fort moviment feminista encapçalat per la joventut, però serà difícil. Crec que és un problema que no només afecta el gènere, és una qüestió de les persones que aglutinen el poder.

Tot just ara comencen a canviar les coses…

Si, però hi ha molt de camí per recórrer. En aquest sentit crec que és imprescindible donar oportunitats a noves professionals i necessitem la complicitat de tothom per fer-ho. Jo i els meus companys amb qui hem fet Incògnit, al Teatre Lliure, hem comptat amb una jove directora, la Mònica Bofill, i ens ha costat molt fer-la visible per exemple als mitjans de comunicació. Es demana la presència de dones però després costa fer-nos visibles, cal deixar de posar el focus sempre ens els mateixos. Fins que una dona directora no té un èxit, no se li fa cas. És complicat que dones joves arribin a dirigir i a estrenar i, un cop ho han aconseguit, és complicat que se’ls hi faci cas. S’ha de picar pedra i les institucions públiques tenen molt a dir amb el tema de les quotes, és l’única manera de normalitzar-ho i de comptar amb dones creadores. Necessitem creadores i necessitem que puguin equivocar-se, que puguin tenir noves oportunitats per demostrar que valen. Això, en general, no passa amb directors i actors i sembla que en el món femení hagis de fer sempre diana. Jo odio molt quan em diuen: “És que les actrius catalanes sou molt bones” i jo contesto “és que no tenim més remei”. El món teatral està ple de tòpics masclistes que hem d’afrontar cada dia.

Malgrat això, i malgrat tota la feina que ens queda per fer, aquesta és la professió que t’agrada.

És una professió molt bonica però la veritat és que t’han d’anar molt bé les coses. Si les coses et van regular, ja has sacrificat molt més del que t’ha aportat la professió. És un ofici que exigeix tant, que dones tant de tu mateix, que si tens una recompensa, has pogut treballar i tenir papers interessant i el balanç de tot plegat és positiu, val molt la pena. Però aquest balanç no sempre és positiu. Hi ha actrius i actors que han sacrificat tant per aquesta feina que no la poden deixar i això genera moltes frustracions. Jo em sento molt afortunada i em dono per satisfeta que, amb l’edat que tinc, la professió m’ha retornat moltes coses positives. Per mi el sacrifici ha valgut molt la pena.

Tu has lluitat per tal que així sigui…

Si, però de vegades tot i lluitar pots passar una mala època, que no et contractin… La professió teatral és molt inestable i per això em vaig buscar també altres sortides que m’aportessin més estabilitat com el doblatge.

Arran d’una lesió a la cama et vas aventurar a descobrir noves professionals del teatre sovint no tan visibles, com ser ajudant de direcció.

Sí, va ser un moment complicat. Vaig estar poc més d’un any lesionada i em vaig adonar que es poden fer més coses. El Pau Roca, amb l’obra Bull, em va donar l’oportunitat. Vaig descobrir tot el que implica dirigir, la dura de feina dels ajudants de direcció i vaig aprendre molt.

Fa molt poc que has acabat el teu últim projecte al Teatre Lliure, Incògnit, del qual ha nascut una nova família teatral que tu has impulsat: la Companyia InCògnita.

Jo tinc moltes inquietuds, llegeixo molt de teatre en diferents idiomes. Vaig acabar descobrint el text d’ Incògnit i em va entusiasmar. El tema de l’obra, les malalties i el cervell, és un tema que m’interessa i m’hi sento molt vinculada emocionalment. Em vaig anar trobant amb el Jordi Llordella i l’Oriol Guinart i els vaig proposar de fer aquesta obra. Ens vam engrescar. Produir és molt complicat i, passats 4 anys de treball, ho hem pogut tirar endavant. Teníem  molt clar que volíem fer un projecte amb cara i ulls, que no fos precari, i fer una bona producció i això implica trobar complicitats amb persones que estiguin disposades a arriscar-se i apostar pel teu projecte. Seria molt interessant que els teatres públics fessin, encara més, d’aparador dels treballs de les noves companyies.

Hi haurà continuïtat?

Si, la nostra idea és continuar i fer més coses. Tenim un text molt interessant que podria veure la llum aviat i esperem poder anunciar-ho en poc temps.

Hem començat parlant del teu passat, hem passat pel present i acabem al futur: com et veus d’aquí a 10 anys?

Em veig aquí, com ara. De vegades em sorprenc pensant que encara tinc feina, però jo sóc així amb ganes de tirar endavant. L’experiència que he viscut amb Incògnit m’ha fet veure que hem de ser més valentes que mai, sobretot les dones, hem de poder revertir la situació i arribar on fins ara no ens han deixat.

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
  • Hebert Parodi
    Hebert Parodi

    Gran actriu! Des de l’any 91 molt pendent de tot el que fa. Com diu a l’entrevista, jo sí recordo Snoopy (I ara qué hi veus, Edgar Allan Poe, Quan tens un amic, …) i la vaig veure i seguir tant com vaig poder. La seva Lucy era tan fantàstica com l’original. Tan de bo no hagués perdut la gravació d’àudio que tant vaig escoltar. Fins a Berga vaig anar a veure’ls. I a partir daquí, obres i obres on sempre trobes que la Victòria connecta amb tu. I no, no la conec.

    02/04/2019
Uneix-te a TB
Ja som més de 80.000 usuaris. T'hi apuntes?

Ja hem regalat més de 2.500 entrades

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona i gaudeix de:

Avantatges

Sortejos i promocions

Calendari TB

Tota la cartellera a un cop d'ull

Newsletter

Setmanal amb tota l'activitat teatral

Usuari TB

Valora espectacles, llista'ls i segueix amics

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Cal ser usuari de Teatre Barcelona
Uneix-te, és gratuït! Ja som més de 80.000

Ja estàs registrat?

He oblidat la contrasenya

Crear usuari

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.