ENTREVISTA

Vero Cendoya: “La cicatrització és una col·laboració perfecta entre sistemes del cos”

Sara Esteller Cagigal

Cicatrius, taques i arrugues són marques de la pell, del cos, que reflecteixen el pas del temps i les experiències viscudes. Vero Cendoya les posa en valor i les resignifica amb un sentit poètic i un alè oníric a Kebo, l’obra que ara estrena al Mercat de les Flors.

Ha estat un intens procés d’investigació, taula i escriptura portat a terme juntament amb l’Israel Solà, director de La Calòrica, i que ara culmina amb aquesta peça amb aroma japonès. Kebo és el nom del pinzell que s’utilitza en la kintsugi, tècnica de reparació ceràmica amb resina i pols de metalls preciosos que revaloritza les peces. De la mateixa manera, les nostres marques ens fan més valuosos com a persones, una idea molt diferent del que indica la societat de consum, només centrada en el que és nou, jove i ràpid.

L’espectacle és la segona part d’una trilogia que va començar amb Bogumer, peça de carrer de 2021, i que conclourà amb una creació que s’estrenarà al Teatre Nacional de Catalunya. La  coreògrafa, ballarina i il·lustradora compta de nou amb música en directe i un elenc divers. Des de fa 16 anys Vero Cendoya i el seu equip treballen per la plena inclusió de persones amb capacitats diverses en el panorama professional i en els escenaris.

Teatre Barcelona: Com a segona part d’una trilogía sobre les cicatrius, de quina manera es reflecteix la continuïtat amb Bogumer?

Vero Cendoya: En la primera em vaig centrar en la necessitat del col·lectiu per superar ferides perquè la cicatrització és una col·laboració perfecta entre sistemes del cos. La dansa era més grupal, tribal, mentre que en aquesta m’he fixat en el procés de cicatrització  per crear material de dansa, per això ens hem recolzat en la tècnica kintsugi per enfocar la dramatúrgia.

Les teves peces uneixen dansa i teatre, com s’equilibren en Kebo ?

Hi ha textos, però aquesta és una peça molt ballada i amb humor; té una estètica en part minimalista, però amb moltes referències estètiques.

Comptes amb set intèrprets, com és aquest l’elenc? Són tots actors i ballarins?

Hi participa la compositora i música Adele Madau, però la resta son ballarins. Dos d’ells són molt joves i tenen la síndrome de Down, per la qual cosa no estan tan formats en dansa però són molt bons intèrprets. El Jem Prenafeta ja porta 7 dels seus 14 anys treballant en diverses produccions de la companyia. Amb la Carla Ramos, que té 19 anys, és la primera vegada que hi treballo. Trobar-la va costar molt perquè, donat que aquests grups no tenen tant d’accés a la formació i al circuit professional dels càstings, has d’anar tu a cercar-los o fer-ho a través de gent coneguda. Em van dir que era molt bona i va venir al càsting. A la companyia treballem habitualment amb persones amb diversitat com la Mica Oxey o la Laia Martí.

La majoria dels intèrprets treballen amb tu per primera vegada, com encaixen els uns amb els altres?

Excepte l’Adele, el Jem i l’Aran la resta son nous. Vaig fer un càsting del qual van sortir l’Hannah Zwaans, què és dels Països Baixos; l’Antoine Normand és francès i Luciana Croatto és argentina, tots tenen backgrounds molt diferents. La Luciana, per exemple, era ballarina de clàssic però va tenir un accident per la qual cosa la qüestió de les cicatrius li toca de prop. Ha estat molt generosa compartint la seva història a la peça. Tota aquesta confluència d’orígens, de capacitats, no és fàcil, però ha estat bonic i molt interessant com tothom ha circulat pel mateix raïl.

A banda de la base conceptual i l’estètica japonesa, en quins altres referents artístics t’has inspirat?

Sempre trec idees de fonts diverses encara que el que surt a l’escenari és una altra cosa molt diferent. En aquesta ocasió m’ha inspirat, per exemple, la darrera pel·lícula de Yorgos Lanthimos, Poor things. L’espectacle té alguna cosa de petit conte que podria ser molt Lhanthimos. També m’inspira l’Inbal Pinto, coreògrafa israeliana amb qui vaig treballar fa anys. Té una part molt onírica, especial, així com una vessant performativa. Ella, com jo, també pinta, i quan jo era allà teniem moltes similituds, ballàvem i pintàvem, i vaig aprendre molt d’ella. Jo he acabat traient a l’escenari aspectes que apareixen als meus quadres, en lloc de separar arts, he tractat d’ajuntar-les.

Podries sintetitzar d’alguna manera la proposta de Kebo?

Hi ha frase de l’Isra al text (encara no sé si sortirà a l’espectacle): “jo volia deixar la meva petjada en el món i el món la va deixar en el meu cos”. És una mica això.

Quantes cicatrius tens?

Un munt… he tingut tres operacions, al genoll, l’espatlla,.. així que en tinc unes quantes. En l’espectacle hem fet repàs, no només de cicatrius, també de taques de naixement, d’arrugues, de totes les marques que el pas del temps, la vida, deixen a la pell.

Més informació, imatges i entrades:

Escrit per
Sara Esteller Cagigal

Llicenciada en Periodisme i diplomada en Gestió d’Arts Escèniques, ha desenvolupat gran part de la seva carrera professional a l’àmbit de la memòria oral, la cultura i la dansa. Ha treballat en gabinets de comunicació, institucionals i artístics, i en nombrosos projectes propis. Ha estat redactora i crítica de dansa a revistes especialitzades i directora editorial de publicacions informatives i promocionals per diferents institucions.

Articles relacionats

El llegat de Warlikowski

Krzysztof Warlikowski no és un director fàcil, una d’aquelles estrelles rutilants que sovint venen a casa nostra per meravellar-nos. Perquè el seu teatre és força complex. Al nostre país, només […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!