Que el teatre ha de ser un reflex de la vida contemporània és una cosa que fa segles que debatem. Ha de mostrar la vida amb les seves dificultats, el teatre? Ha de mostrar la complexitat del món, la part dura, les coses que no entenem? O és millor que les arts escèniques siguin un refugi plaent que ens ajudi a escapar del dolor del món?
La dramaturga Núria Vizcarro ho té clar i amb el seu nou espectacle Oficina de vida independent vol visibilitzar l’invisible, vol parlar de les microagressions que viuen les persones amb diversitat funcional. “Les creadores hem de ser conscients que les ficcions creen realitats”, diu. La proposta de Vizcarro posa al centre d’aquesta ficció Eladio Herranz, un actor amb diversitat funcional que encarna un treballador de l’Oficina de Vida Independent, un recurs real que assessora i acompanya les persones diverses en el seu desenvolupament com a agents autònoms i independents en els entorns social, educatiu i laboral.
Vizcarro volia que el diàleg sobre les microagressions capacitistes no es limités al guió i aposta per un espectacle amb to de comèdia, totalment accessible amb autodescripció i una intèrpret de llengua de signes que participa de l’acció dramàtica. Al final, explica, la peça és un mirall del sistema de privilegis que reflexiona, des de l’humor, sobre què entenem per normativitat.
Oficina de vida independent es podrà veure fins al 30 de novembre a la Sala Beckett sota la direcció de Carmen Marfà Vives, que recorda que el càsting ha estat un dels grans reptes del projecte. “Teníem clar que el protagonista havia de ser una persona amb diversitat funcional, però hi ha poques oportunitats per a aquest tipus d’intèrprets i, per tant, poca professionalització.” Per sort, apunta, les coses estan canviant i s’estan generant espais que afavoreixen que tothom estigui representat. En aquest sentit, Marfà destaca el paper de la dramaturga i directora Clàudia Cedó com a catalitzadora d’aquests canvis i recorda que és ella qui ha obert la porta a la professionalització d’actors i actrius diversos en l’àmbit del teatre. L’objectiu, al final, és que el nostre sistema teatral aculli més Eladios, més Clàudies, més Martes i més Núries per posar més miralls i deixar d’invisibilitzar la diferència.
Més informació, imatges i entrades a:
