‘Trilogia Da Ponte’, la gran trilogia de Mozart arriba al Liceu

Ruben Garcia

Els dies s’allarguen, la primavera s’atansa al seu punt àlgid, tot floreix, i què millor per celebrar-ho que regalar-nos una “marató” operística del millor compositor de la història?

En efecte, el Gran Teatre del Liceu ha decidit disfressar-se de Salzburger Festspiele o el que és el mateix el festival de teatre i música de Salzuburg, ciutat on va néixer Wolfgang Amadeus Mozart. Durant tres setmanes del mes d’abril ha programat les tres òperes que aquest cèlebre compositor va compondre a partir dels llibrets del magnífic poeta i llibretista Lorenzo Da Ponte. Ens arriba, doncs, el Mozart més “trapella”, el més agut, el més incisiu, el més madur, en definitiva, el gran Mozart “dapontià”!

“El binomi Da Ponte-Mozart va plantejar, enmig d’unes formes musicals delicades i equilibrades una notable i transcendent dialèctica entre l’amor, el desig i la llibertat”

Quan Lorenzo Da Ponte va escriure els llibrets de les òperes Le nozze di Figaro (1786), Don Giovanni (1787) i Così fan Tutte (1790), no només va posar en escac un concepte d’amor i de possessió carnal propis de l’antic règim que la burgesia incipient ja no s’empassava, sinó que el seu propòsit, conscient o no, va anar més enllà: el binomi Da Ponte-Mozart va plantejar, enmig d’unes formes musicals delicades i equilibrades (no oblidem que ens trobem al bell mig del classicisme), una notable i transcendent dialèctica entre l’amor, el desig i la llibertat, un triangle que no casa en absolut, segons la visió del llibretista i el compositor. Vegem-ho amb una mica de detall.

Amor, desig i llibertat

A Le nozze di Figaro, la comtessa d’Almaviva és enganyada en diverses ocasions pel seu marit, el qual abans estimava la seva muller amb follia (recordem que ella és la Rosina d’Il barbiere di Siviglia, de Rossini!). La darrera infidelitat del comte consisteix a prendre Susanna, la promesa del seu criat Fígaro, la mateixa nit de noces de la parella en voler exercir un dret de cuixa medieval que ell mateix acabava d’abolir. L’aliança entre la comtessa i Susanna per malbaratar les intencions del comte -segellada en un dels duets més sublims de la història de l’òpera: Canzonetta sull’aria– al final permetrà descobrir i ridiculitzar l’actitud d’Almaviva davant de tothom. En aquesta obra, doncs, el simple plaer carnal ‘institucionalitzat’ perd la partida davant l’amor dels criats, els quals proclamen sobre el derrotat comte d’Almaviva el triomf de la llibertat, és a dir, el triomf de l’amor o, si més no, del concepte preponderant de l’amor per part d’una nova i puixant classe social que ridiculitzava les actituds mesquines d’una noblesa decadent.

Le nozze di Figaro. Imatge: Mats Bäcker

A Don Giovanni, el llibertí castigat (il dissoluto punito és el títol complet de l’òpera), Don Giovanni és el seductor per excel·lència, però també el llibertí que desafia la societat i que proclama el seu domini sobre el món de la sensualitat per damunt de qualsevol altra contingència; és el rebel que duu el concepte de la llibertat al límit de qualsevol ètica fins al punt de reptar les forces del més enllà si cal -i davant les quals no se sotmetrà- per preservar els seus principis. Aquesta renúncia a tota redempció quedarà magníficament reflectida en l’estremidora i cèlebre escena final amb el fantasma del Commendatore.

“Don Giovanni emana un encant sobrenatural i projecta una energia tan destructora com atractiva alhora”

L’acció de l’opera representa tot un seguit de seduccions o intents de seducció per part de Don Giovanni (Donna Anna, Zerlina, la criada de Donna Anna…), fugides i provocacions (Commendatore, Don Ottavio, Masetto), que fan trontollar els fonaments morals sobre els quals es basteix la societat de l’època. La magnètica figura d’il dissoluto irradia un culte a l’individualisme, al bandejament dels dictats morals i a la llibertat sense brida; no debades quasi al final del primer acte, Don Giovanni canta (i fa cantar tothom) un explícit i significatiu “Viva la libertà!”. Com el Falstaff shakespearià, símbol de l’heterodòxia i del caos enmig de l’ordre, Don Giovanni emana un encant sobrenatural i projecta una energia tan destructora com atractiva alhora. No debades, l’abandonada Donna Elvira, tot i posar-lo en evidència davant de tothom, manté fins al darrer moment l’esperança de poder redreçar-ne la conducta (que meravellosa, la seva darrera intervenció, Mi tradì quell’ alma ingrata!). Donna Anna tampoc no pot resistir-se als encants del Don, molt especialment en tenir al seu costat el contrapunt a la figura del seductor llibertí, el seu promès, Don Ottavio, personatge sensible i enamorat –tal com ho manifesta a la preciosa ària Dalla sua pace–, però paradigma de la correcció i del sotmetiment als codis morals establerts. En un estament social inferior succeeix una cosa semblant amb la dolça e mobile Zerlina –objecte de seducció també del Don– i el seu promès, el rústec i previsible Masetto. I encara dins d’aquest mateix segment social trobem el graciós servent de Don Giovanni, Leporello, que malgrat les queixes i laments per les desventures que ha de córrer al costat del seu amo, en el fons anhela ser com ell.

Don Giovanni. Imatge: Mats Bäcker

A Così fan Tutte, ossia La scuola degli amanti (títol de reminiscències ben molieresques!), el vell Don Alfonso, filòsof i cínic, proposa, a partir d’una juguesca que imagina i que durà a terme amb la col·laboració de la criada Despina, vella i escèptica com ell mateix, posar a prova la fidelitat de dues dames nobles, Fiordiligi i Dorabella, que aparentment estan molt enamorades dels seus promesos respectius, Guglielmo i Ferrando.

“Sota l’aparença d’una comèdia intranscendent, Così fan tutte amaga un rerefons tràgic que manifesta, l’escepticisme envers la condició humana”

En aquesta òpera de meravellosos conjunts més que no pas d’àries -conté, per exemple, potser el tercet més deliciós de la història de l’òpera, com és Soave sia il vento-, l’amor clàssic es ridiculitza davant l’eclosió del desig i transforma les víctimes en simples objectes, ja que el missatge que traspua és que no es pot creure en un amor que prèviament no hagi passat pel sedàs de la temptació, que prèviament no hagi donat brida lliure a l’instint. Sota l’aparença d’una comèdia intranscendent, doncs, Così fan Tutte amaga un rerefons tràgic que manifesta, tot i que de manera amable, l’escepticisme envers la condició humana en demostrar que el binomi amor i llibertat és incompatible.

Così fan tutte. Imatge: Mats Bäcker

La música i el teatre

Un dels trets fonamentals de la Trilogia Da Ponte és la coexistència en l’argument del component seriós amb l’element còmic, allò que s’ha anomenat el drama giocoso. D’altra banda, la música d’aquestes òperes ens dibuixen l’estat emocional dels personatges: sabem què senten, com s’expressen i com es comporten sota determinades circumstàncies vitals, la qual cosa ens els fa propers i recognoscibles. No es tracta només dels controls del temps, del to i de l’accent que el compositor aplica en el discurs d’un personatge determinat, sinó que és la mateixa música que iguala –o fins i tot supera– el discurs literari.

Així, per exemple, a Le nozze di Figaro, només escoltant els primers acords de la meravellosa Porgi amor ja es pot intuir l’estat anímic en què es troba la comtessa d’Almaviva atès el desinterès –i les infidelitats– que pateix per part d’aquell que fa uns anys era el seu ardent enamorat; o si parem atenció a la melodia de la cèlebre Voi che sapete entendrem d’immediat la torbació amorosa de l’enamoradís Cherubino, quasi sense la necessitat de sentir què diu.

O com a Don Giovanni, Leporello, al final de la cèlebre i antològica ària del catàleg (Madamina, il catalogo è questo), es va identificant progressivament amb el desig que el seu senyor va sentir en un moment donat per Donna Elvira i el reemplaça imaginàriament a mesura que s’acosta l’acabament de l’ària amb una suggeridora i quasi sensual entonació final a bocca chiusa.

O a Così fan Tutte, quan a l’ària Come scoglio, Fiordiligi mostra com creu en la fermesa del seu amor (“fort com un escull que resisteix els embats del vent i la tempesta”) alhora que la música emet unes fluctuacions d’una banda a l’altra de la tessitura que presagien el mateix autoengany de la noia. La música, doncs, deixa de córrer paral·lela al text i entra de ple en el fet teatral. Com encertadament afirma Sir Peter Hall sobre la teatralitat de la música de Mozart: “Si els cantants escolten l’orquestra mentre actuen i segueixen l’orquestració, entendran els canvis en la psicologia dels seus personatges”.

Els muntatges

Pel que fa als muntatges que podrem veure al Liceu, tots tres tenen com a atractiu principal la direcció musical de Marc Minkowski i la idea escènica d’Ivan Alexandre (amb escenografia d’Antoine Fontaine). Minkowski i Alexandre van estrenar aquesta Trilogia Da Ponte entre els anys 2016 i 2018 i la combinació de modernitat escènica i classicisme estètic sens dubte ofereix un espectacle únic, digne de veure’s. Si a això hi afegim un combo de veus interessants com les del baríton francès Alexandre Duhamel (Don Giovanni i Don Alfonso a Così fan Tutte), la mezzosoprano “mozartiana” Angela Brower (Susanna a Le nozze di Figaro i Dorabella a Così fan Tutte) o les sopranos romaneses Iulia Maria Dan (Donna Anna a Don Giovanni) i Ana Maria Labin (comtessa d’Almaviva a Le nozze di Figaro i Fiordiligi a Così fan Tutte), tot plegat apunta a unes representacions que poden quedar gravades a la retina de l’afortunat espectador que tingui la sort de veure-les, ja es tracti d’un mozartià empedreït o d’un simple amant de la bona música i de les arts escèniques.

Per Jordi Vilaró / @jordivilaro70

Més informació, entrades i imatges a:



Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari